El mapa de l’endemà

No hi ha res de més imprevisible que el resultat de les primeres eleccions catalanes de després del procés. Perquè, acabi com acabi el procés (o aquest episodi actual del procés), sigui amb la independència, sigui amb una consulta perduda o sigui amb una frustració invencible d’aquesta consulta per part espanyola, el mapa polític català haurà canviat d’una manera molt profunda. Desapareixeran de l’escena política bona part dels lideratges actuals (no és una profecia: ho han anunciat), els actuals partits polítics o desapareixeran o viuran transformacions sísmiques al seu interior, i el comportament de l’electorat tindrà unes claus absolutament diferents. Només com a exemples: ¿com quedaria un partit que es defineix essencialment com a independentista en un escenari en què el país ja fos independent?, ¿quin sentit tindria una convergència de sensibilitats socials diferents en un mateix partit per enfortir la reivindicació nacionalista, si la reivindicació nacionalista ja estigués assolida?, ¿quin paper podrien tenir partits d’obediència espanyola en un escenari d’independència o en un escenari de frustració?

De moment, amb el procés obert, qualsevol resultat electoral que es produeixi o qualsevol enquesta que es faci està marcada pel procés mateix. Els resultats formen part del procés, estan en la seva lògica. Una lògica feta d’apostes, recels, contrapesos i combinacions, que es complementa amb altres lògiques polítiques que actuen en paral·lel sobre el país: debat ideològic, desig de renovació, confiança en els líders tant en termes nacionals com de gestió. I aquests factors es modulen d’una manera diferent segons la naturalesa de la convocatòria electoral: no seran iguals en unes municipals que en unes europees, en unes catalanes que en unes espanyoles. Dit d’una altra manera, a hores d’ara em sembla molt difícil fer pronòstics electorals per a les pròximes eleccions que hi hagi, amb el procés català encara obert, siguin municipals o catalanes. Ni les enquestes -que de moment confronten només marques polítiques, no candidats concrets amb programes concrets- ni els resultats d’eleccions anteriors em semblen pistes suficients. Però el que em sembla absolutament impossible és imaginar els resultats de les primeres eleccions que hi haurà l’endemà del procés, siguin les que siguin. No és que sigui inimaginable el resultat, és que és inimaginable el mapa.

Per mi, la principal pista sobre el mapa i els resultats de les primeres eleccions després del procés són els mapes i els resultats dels països que se’ns assemblen. Certament, els mapes europeus estan en evolució. Certament, els resultats de les europees han estat sorprenents arreu. Però en general trobem que els mapes polítics europeus centrals tenen fonamentalment quatre àrees ideològiques. Un centredreta amb liberals i conservadors moderns, un centreesquerra socialdemòcrata, una esquerra radical a l’alça però dispersa i fragmentada i una extrema dreta antieuropeista, xenòfoba i nacionalista en el sentit europeu del terme. De manera natural, aquests serien els espais polítics d’una Catalunya europea, no perquè algú ho dissenyi o ho vulgui així o perquè hi obligui cap butlletí oficial, sinó perquè són els que corresponen a la composició sociològica dels països europeus industrialitzats. En tots, el centredreta i el centreesquerra s’alternen en el poder. En la majoria el centredreta es beneficia encara avui de la profunda crisi ideològica de la socialdemocràcia. En alguns, formes imaginatives i moderades de la socialdemocràcia, com Renzi o Manuel Valls, han aprofitat la pèrdua de crèdit del centredreta més encarcarat o ineficaç.

Aquests espais, ¿generaran partits i lideratges nous, o es construiran a partir de l’evolució dels partits ja existents i dels lideratges que ja apunten? No hi ha manera de saber-ho. Però en qualsevol cas la distribució del mapa polític serà diferent de la d’ara i seran també diferents les actituds de l’electorat. Hem tingut i tenim a Catalunya una política amb dos eixos. Des de fa un temps, l’eix nacional ha guanyat molt de pes. Si canvien els eixos i el pes de cadascun, canvien els mapes. Està bé anar-hi pensant. És prematur, molt prematur, fer càlculs. I sobretot és prematur donar ara per ara per triomfadores, derrotades, hegemòniques o mortes, les forces polítiques que avui existeixen. Ho seran o ho deixaran de ser segons quina sigui, quan toqui, la seva capacitat d’evolucionar i de construir discurs en un marc absolutament nou.

El + vist

El + comentat