La memòria

L’altre dia vaig llegir un article de Santi Vila, historiador i actual conseller de Política Territorial, que demanava un monument per a Puig i Cadafalch. Vila deia que se’l mereixia més que no pas Macià o Companys. No l’hi discutiré pas. Ell és historiador i jo no. Ell sap els mèrits de l’un i dels altres. Però a mi se’m fa estrany això d’un monument a Puig i Cadafalch. Mai no ha estat sant de la meva devoció. Sempre he cregut que la seva presidència de la Mancomunitat va ser reaccionària i plena de zones obscures. Jo, per exemple, no li puc perdonar que es desempallegués de Joaquim Torres-García com a decorador del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Puig mai no va ser un noucentista, sinó sempre un modernista ressagat, un medievalista. Ell havia somiat una decoració del Saló de tipus medieval i no pas aquella que estava executant Torres-García, clarament inspirada en la Itàlia dels primitius. Tan bon punt va tenir el poder, Puig va acomiadar Torres-García, amb l’excusa que la Diputació no tenia diners per mantenir la seva col·laboració. I quan Torres-García es va oferir per continuar la feina de forma gratuïta, Puig li va respondre que la Diputació no podia acceptar caritat. Com és sabut, Torres es va haver de vendre la caseta que s’havia fet a Terrassa, Mon Repòs, i que havia decorat amb unes pintures esplèndides (ara propietat de la Caixa de Terrassa o de l’entitat que sigui que l’hagi absorbida). I va acabar abandonant Catalunya perquè aquí no podia fer res. Puig es va afanyar a tapar amb velluts els frescos de Torres-García, que encara esperen tornar al lloc per al qual van ser pintats. Tants anys de democràcia i de suposada llibertat i cap president de la Generalitat s’ha atrevit a esmenar aquella imposició de Puig i Cadafalch que va acabar, durant la dictadura de Primo de Rivera, en l’espantosa decoració actual, tronada, carrinclona i espanyolista. Tampoc no li puc perdonar, a Puig i Cadafalch, que posés tants bastons a les rodes al projecte de Rafael Masó i Josep Maria Pericas per a la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet. A Puig no li agradava el projecte, perquè era massa modern, massa centreeuropeu, i el va boicotejar tant com va poder.

Puig i Cadafalch era, a més de polític catalanista, arquitecte i historiador de l’art. Com a historiador, els seus estudis sobre el Romànic li van valer el reconeixement internacional. Com a arquitecte, la seva arquitectura no em sembla pas notable. Historicista, medievalitzant, carregada de decoració, respon a una visió antiga, amb alguna excepció, allunyada del país a què aspirava el Noucentisme. Potser la que es coneix com la Casa de les Punxes és la seva obra més rodona. Esclar que la seva arquitectura forma part d’una època i que les seves construccions donen caràcter a Barcelona, i que s’han de conservar, però no hem de confondre les coses. Puig ha aportat poca cosa a la història de l’arquitectura catalana. Darrerament, Puig ha estat invocat pels defensors de la segona erecció d’aquelles quatre columnes simbòliques que va projectar per a l’Exposició d’Indústries Elèctriques que havia de tenir lloc el 1914. A part del seu simbolisme (les quatre barres) i del fet que havien estat enderrocades per raons ideològiques de cara a l’Exposició del 1929 (potser sí, però bàsicament perquè feien nosa per a la font monumental), es va afegir que calia tornar-les a alçar perquè eren de Puig i Cadafalch. Val a dir que les columnes són molt lletges, sense gràcia, i sempre he cregut que el mateix Puig les havia pensat com a efímeres. Altrament, les hauria fet de pedra o de marbre i no de totxo arrebossat. Puig, com podem veure, no és pas un personatge oblidat.

La casualitat ha volgut que aquests dies estigués llegint un llibre interessantíssim de Santi Vila, Elogi de la memòria. Records, silencis, oblits i reinvencions, que ell mateix em va regalar fa poc (dóna gust tenir polítics que escriguin llibres sobre aquestes coses). En un capítol, Vila parla de la pluralitat de memòries. Cadascú té la seva. I la de cadascú de nosaltres és una memòria, diguem-ho així, contaminada per les pròpies circumstàncies. També les opinions ho estan. Ignoro si Puig i Cadafalch va ser un gran president. Em temo que no. Un home de govern no ha d’aprofitar el seu poder per imposar el seu gust. Els seus edificis ja ens el recorden prou. Paul Ricoeur diu que un excés de memòria és tan perjudicial com un excés d’oblit. No crec que Puig es mereixi l’excés de memòria d’un monument.

Més continguts de