El moment somniat, sí, tan esperat

La brisa m’amara, el ventijol em bressola i constato, corpresa, com el nostre calendari emocional i àdhuc interior grava a la pedra de l’ànima unes dates que se succeeixen any rere any. La florida dels ametllers (segons mercat, és a dir, segons canvi climàtic), el reportatge dels llauners il·legals de TV3 (cada estiu, coincidint amb el Pop-Arb), la temporada de calçots (també segons mercat, és a dir, segons canvi climàtic), la temporada de la tòfona (a finals de desembre, també segons mercat, és a dir, segons canvi climàtic), els consells per prendre el sol sense socarrar-se (al mes de juliol), les entrevistes a escriptors (abans de Sant Jordi) o la conversió a la fe del running d’algun amic teu, de més de 40 anys i acabat de separar (per primavera), que expressarà, mitjançant tuits entusiastes, les seves ànsies de participar en alguna mitja marató. Però d’entre totes les coses que se succeeixen any rere any, que se’ns graven a la pell i a l’ànima, a les cèl·lules i al nostre cor mortal, hi ha les chirigotas de Cadis anticatalanes. Per a mi és el moment més poètic i dolç de l’any.

No sóc sola. Som milions els catalans que esperem, per aquestes dates, les rimes, els homes disfressats de dona, les coreografies eloqüents per acabar de subratllar allò que ja estava subratllat. Amb què rimaran aquest any “Junqueras”? Amb “ guaperas ”? Amb “¿Que no te enteras, Contreras?” Faran amb la mà el gest de Cristiano Ronaldo quan diguin “ Que te doy con la escoba si vuelves a decir que «Espanya ens roba»? Amb què rimaran “independència”? Potser amb el vers, punyent, “ y es que no tenéis decencia ”? O potser amb “ eso provoca impotencia ”? Amb un “ es muy grande deficiencia ”? O amb “ Rajoy no te ha dado audiencia ”? Mmm... Com cantaven a l’obra aquella d’en Flotats: “Vet aquí ja ha arribat el moment somniat, el moment somniat. Vet aquí ja ha arribat el moment somniat, sí, tan esperat”.