La pàtria dels nostres fills

Jordi Gràcia ha escrit una biografia magnífica de Don José Ortega y Gasset (Ed. Taurus), que més que una biografia és la història espiritual de l’Espanya del segle XX. Cada pàgina és un àpat gustós en el qual el professor Gràcia desgrana els perquès del nacionalisme regeneracionista castellà. Cal llegir l’Ortega de Gràcia per comprendre què hauria pogut ser Espanya, què ha estat i, sobretot, què és. Avui, tanmateix, no penso escriure sobre Espanya, ni sobre les relacions d’Espanya amb Catalunya, ni sobre la Catalunya accelerada al damunt de la qual tots nosaltres circulem per la història, aferrats als passamans. Avui em referiré a una cita magnífica d’Ortega, que hauria de ser a la base de tots els nostres passos polítics. Ortega va dir que la pàtria no és el país dels pares, sinó que la veritable pàtria és el país dels fills.

Una de les meves filles passa l’estiu a Gàmbia. Hi ha anat a fer un voluntariat cívic organitzat per entitats locals. La Maria es qüestiona el perquè de les diferències entre Gàmbia i Catalunya, i més enllà de blasmar exclusivament el colonialisme, em pregunta fins a quin punt la barreja de colonialisme i d’iniquitat provocada per les elits locals no n’és una de les causes principals. La Maria, que té setze anys, encerta la pregunta perquè, com sempre que es pregunta amb sentit, la mateixa qüestió inicia la generació de la solució. Gàmbia és un país nascut de la rivalitat franco-britànica pel control dels ports de l’Àfrica occidental. El resultat final va ser la creació del Senegal, d’arrel francesa, i la de Gàmbia, un país estrany, al voltant del riu Gàmbia i encerclat del tot pel Senegal. Avui dia Gàmbia és un país musulmà dominat per una dictadura militar. La pregunta de la Maria té molt de sentit. De fet, les explicacions ja ens les va donar fa uns quants anys el gran escriptor moçambiquès Mia Couto. Vaig conèixer Couto fa anys en un sopar a Maputo. No feia gaire hores havia llegit la lliçó inaugural del curs 2005 de l’Institut Nacional de Ciència i Tecnologia de Moçambic. El títol del discurs, sens dubte un dels millors que he llegit mai, era “ Os sete sapatos sujos ”.

Mia Couto és un home compromès i no gens sospitós de ser tebi. Doncs bé, Couto va denunciar amb una gran duresa la societat moçambiquesa en dir que, per entrar als temps nous, calia deixar a la porta de casa les set sabates brutes que rovellen la societat del seu país; les sabates que, sent responsabilitat exclusiva de la seva generació, havien de ser netejades o canviades per no fer caure Moçambic definitivament al pou de la desesperança. Les set sabates brutes que separen Moçambic del futur d’esperança que anhelen són:

1. La idea que els culpables sempre són els altres.

2. La idea que l’èxit no és producte de la feina.

3. El prejudici que qui critica és un enemic.

4. La idea que canviant les paraules canviem la realitat.

5. La vergonya de ser pobres, i el culte a les aparences.

6. La impassivitat davant de la injustícia.

7. La idea que, per ser moderns, hem de copiar els altres.

L’Aina estudia medicina i és filla del meu amic Constantí. No fa gaire que ha estat treballant al Senegal, precisament el país que encercla Gàmbia. L’Aina s’ha implicat profundament en les feines que li han proposat. Prendre consciència és una de les fites més importants de la nostra vida. Com diu Couto, no hi pot haver indiferència davant de la injustícia. Ara bé, tan important com prendre consciència del dolor immens que provoca la pobresa radical ha estat prendre consciència, valorar el que nosaltres tenim aquí i fins a quin punt és obligació de tots nosaltres preservar-ho, i millorar-ho. Perquè és a través de la consciència de l’Aina que també anirem construint la pàtria dels nostres fills.

Jordi Gràcia ens explica com es va anar frustrant el somni d’Ortega, i fins i tot com ell mateix va desdir-se de l’opció per l’acció que havia fet de jove. Ortega va acabar fracassant en el camp que l’havia dut a l’aventura intel·lectual de tota una vida: el col·lectiu. La lliçó és clara: hem de fer que la nostra joventut no es contagiï de l’escepticisme, ni del cinisme dels que han estat picats pel mal de la malaise dominant. La malaise, el menfotisme, el no a tot, el nihilisme, són les sortides fàcils de la joventut. I aquestes sortides, si es consoliden en edat adulta, es converteixen en reacció.

La Maria i l’Aina no van per aquest camí. Elles han decidit sortir per aprendre deixant fora les nostres sabates brutes. De persones com elles depèn que la nostra pàtria, la que faran els nostres fills, esdevingui veritablement exemplar. La resta és pura anècdota.