La perversa maquinació del sobiranisme

Fa poc encara em van explicar una teoria recurrent que demostra un gran desconeixement dels mecanismes profunds que constitueixen Catalunya. La teoria afirma que Jordi Pujol va planificar meticulosament, ja fa dècades, la infiltració dels seus quadres en els llocs sensibles de la societat -entre ells l’ensenyament i els mitjans de comunicació- per portar-nos gradualment a l’esclat sobiranista actual. És una teoria de base espanyola, però que una part de l’unionisme repeteix. Recolza en una premissa: com que l’espanyolitat és un fet natural, qualsevol desviació col·lectiva d’aquesta identitat inamovible ha de ser per força induïda. La catalanitat, doncs, no existeix. No és que l’Estat es negui a reconèixer qualsevol mena de sobirania catalana, és que determinada intel·lectualitat espanyola es nega a reconèixer l’existència del poble català. Però la realitat nega la teoria: el president Pujol, als anys vuitanta, estava compromès amb l’estabilització de l’Estat i ni ell ni el seu partit tenien previst girar-se cap a la independència. Si una conversió ha estat àrdua i íntimament combatuda (vull dir per ell mateix) ha estat la de Jordi Pujol, precisament perquè l’independentisme és un objectiu oposat al que ha representat el pujolisme: o, si voleu, per ser més justos, són dues etapes diferents de consciència col·lectiva.

Qualsevol observador català hauria de convenir que la catalanitat existia abans -i n’és el motor- de la legítima construcció nacional que es va engegar amb l’autonomia. En aquest mateix entrebanc es va quedar enganxat Jordi Solé Tura: la burgesia industrial de començaments del segle XX, que fa del catalanisme el seu projecte amb vocació d’hegemonia -com totes les burgesies del món!-, se’n surt perquè hi ha una catalanitat prèvia, natural, popular, sobre la qual assentar l’estructura política. L’autor ho nega, diu que el catalanisme és un “invent”. Però hi ha més: el que fa aquesta burgesia emergent és donar forma a un projecte que no és diferent, en el marc conceptual, del que defensava la burgesia mercantil del segle XVIII, la que Felip V sepulta a sang, foc i exili. Aquella gent parlaven de “ser com Holanda”. Quan ho explico en les presentacions de Les dones del 1714, el públic s’hi reconeix i somriu, perquè avui diem que la Catalunya independent vol ser com Holanda o Dinamarca. Som els mateixos. Hi ha una manera d’estar en el món, que es va adaptant al seu temps, però que té una base molt ferma de tradició i sentiment. És la identitat. Com diu Albert Balcells, “encara no s’ha aclarit com funciona, però opera”.

La identitat és fràgil, està sotmesa a múltiples pressions, de manera que cal reforçar-la amb una tasca de construcció nacional constant i coherent. Això és el que fan els estats: llengua, cultura, memòria, símbols, referents, projecte. Això és el que ha fet el catalanisme quan n’ha tingut els instruments, i quan no, ha intentat inventar-los, des de la Junta de Comerç del segle XVIII fins a la Mancomunitat ara centenària. Això no respon a una maquinació perversa, sinó a la necessitat de construir una cohesió social al voltant de referents compartits, començant per la llengua. La identitat col·lectiva és això; la identitat individual la fa la família, l’entorn i la trajectòria vital de cada persona. El catalanisme va, com tothom sap, molt més enllà del marc convergent, i és aquesta base la que ha fet tan sòlida la consciència catalana avui. Diuen els teòrics de la maquinació: l’escola fa els independentistes. I jo responc: l’escola fa catalans, els independentistes els fa Espanya.

Els referents compartits que transmet l’escola -i la família i l’entorn- són un corrent central que vertebra la societat. No té identitat política. És un projecte genèric de convivència. Davant les cruels batusses que agiten les terres africanes, penso que un dels problemes és que el sentiment de comunitat no hi és: són tribus en competència amb altres tribus. Aleshores sí que es pot atiar l’odi. A Catalunya, la comunitat existeix, és plural, diversa, acull diferents identitats, però està fortament assentada en uns valors. No es tracta de bons catalans: tothom és català a la seva manera, si ho vol ser. Ara bé, en cada cruïlla històrica podem triar. Prefereixo els austriacistes als borbons, els republicans als franquistes i ara mateix els indepes als unionistes. Perquè són els que fan possible el projecte; les opcions oposades l’impedeixen. Projecte, he dit. Sentiment, consciència, comunitat, futur i esperança. Això no es pot fer en un laboratori, això és el teixit d’un poble viu.

Més continguts de