Opinió 19/08/2014

El potencial de BTV

i
Xavier Marcé
3 min

Tothom parla de la televisió com d’un producte del passat; ningú la mira i sembla com si el pas del temps li hagués passat per sobre, de manera irremeiable, i hagi esdevingut una antigalla similar als CD o els vídeos. Però les empreses que van aconseguir una concessió de la TDT no la deixen anar ni de broma; és més, si t’hi apropes per fer-los una proposta i posar en marxa un nou format, intentaran llogar-te-la a preu d’or. És cert que s’han tornat algunes freqüències al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i també ho és que algunes estan en standby, a l’espera d’una nova recodificació que sembla pròxima i que haurà de redefinir el mapa territorial de les TDT. Malgrat tot, encara podríem donar per vàlida aquella màxima que diu: “Qui té una televisió, té un tresor”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El cert és que el món de la televisió està sotmès a una profunda transformació que té dos eixos fonamentals. El primer té a veure amb la poca especialització de l’oferta: la major part de les propostes són petits clons d’un model hegemònic que, a escala nacional o local, repeteixen un mateix format d’informatius, magazins o programes casual sobre banalitats domèstiques. El segon és la incapacitat de generar un model de negoci sostenible, que aconsegueixi fugir del diner públic o de la publicitat estandarditzada com a vertebrador principal.

La TDT ens va proveir d’una quantitat enorme de freqüències. Objectivament, moltes tenen poc sentit (no sembla plausible que, en una mateixa comarca, hi convisquin fins a quatre televisions públiques i privades), però, en canvi, n’hi ha que haurien de trobar el seu espai amb certa facilitat, i potser l’exemple més clar de tots és BTV.

Avui dia una televisió és una central de continguts, produïts o coaptats, amb diferents punts d’emissió físics o virtuals. La principal diferència amb un contenidor de recerques és que es dota d’una línia editorial que ordena la informació en una determinada direcció ideològica, comercial o sectorial. És en aquest sentit que apareix una idea tan atractiva com la de considerar Barcelona com una gran fàbrica de continguts que podrien ordenar-se amb uns objectius clars a mitjà i llarg termini, i és en aquest mateix context que BTV podria tenir un sentit aglutinador imperatiu.

Entendre BTV com la plataforma integral que explica la ciutat amb tot el seu potencial creatiu suposaria redimensionar el canal i donar-li una viabilitat tècnica, econòmica i sociopolítica que, ara per ara, no existeix.

El diàleg amb els barris; la dinamització de dinàmiques pròpies de responsabilitat social corporativa respecte de la cultura, l’esport i els afers socials; el turisme; l’opció d’oferir una oportunitat als inversors per donar a conèixer les start-up de la ciutat; la concentració de continguts per ser distribuïts internacionalment, i la realització de programes especialitzats per proveir hotels, botigues de moda i tendències, i fins i tot congressos i convencions, adquiriria un sentit del qual, ara per ara, BTV és molt distant.

És probable que en el futur immediat BTV torni a ser tema de debat. Amb tota seguretat es parlarà de diners, s’intentarà reduir-ne despeses i s’obrirà un diàleg sindical amb poca perspectiva conceptual. Estaria bé que aquest cop la centralitat del debat se situés en l’aspecte clau: per a què ens pot ser útil una televisió?

Però, al marge d’aquestes possibilitats, BTV podria ser una central de distribució global de primera magnitud per poc que aconseguís acordar amb projectes tan potents com el Sónar, el Primavera Sound, el Loop, el Taller de Músics o el Mobile Word Congress (entre una infinitat d’altres propostes) un pla d’internacionalització en què es privilegiés una relació sensata entre les obligacions públiques i els potencials actors privats de la ciutat.

Sovint es maten les televisions abans d’hora, o es converteixen en un llast hipotecat pel costos fixos i els programes estandarditzats de molt limitada audiència. Crec que la transformació de les televisions en centrals de recursos aporta una visió innovadora que, adequadament combinada amb el potencial que ens ofereix internet, podria escriure una nova etapa en la història d’un aparell que ha canviat la nostra societat.

stats