El que deixen els mussols

Ha mort per sobredosi d'heroïna, llegeixo al diari. Portava vint-i-tres anys net (en diem així, net ) però va recaure. Se'l van trobar, llegeixo també, al vàter de casa amb una xeringa clavada al braç. De seguida, la bèstia que és Twitter comença a piular acudits.

Per mi, Philip Seymour Hoffman sempre serà l'intèrpret de Happiness. La pel·lícula em va impressionar tant que, a la sortida del cine, em vaig abraçar, molla d'alegria, a un conegut que entrava a la següent sessió. Estava emocionada. Acabava de veure una pel·lícula tan perfectament negra que vaig comprar, de nou, una entrada per a la sessió de la nit. Era el primer cop que veia res d'aquell director, Todd Solondz. Em va encantar la manera de tractar una qüestió tan bèstia com la pederàstia. Em va encantar el personatge de l'escriptora que suporta el fet de ser de Nova Jersey "vivint en un estat d'ironia permanent". Em va encantar que, quan no s'inspirava, es queixés amb la frase: "Oh...! Si almenys hagués tingut una infantesa desgraciada...!" I ell, l'actor Philip Seymour Hoffman, que feia de viciós llefiscós amb un convenciment tan gran que m'era difícil pensar que allò era un personatge. La germana sense sort en l'amor, que deixava la feina al call center i feia classes d'anglès per a immigrants durant la vaga de la professora titular. I la ciutat residència per a avis, amb l'avi sense desig sexual. És pueril, però fins a cert punt lògic, estimar un actor perquè ha donat vida a un personatge que forma part d'una història que t'ha commogut, que t'ha fet morir d'enveja.

En un llibre de ciències naturals de la meva filla hi diu que els mussols s'empassen les bestioles senceres i, en acabat, en regurgiten els pèls i ossos fets una bola. D'aquesta bola se'n diu egagròpila. L'egagròpila que els tuitaires han fet de Philip Seymour Hoffman ha estat trending topic mundial. Qui es pot resistir a fer broma sobre un actor drogoaddicte?