Carles Rexach admetia ahir a l’entrevista dels 40 anys del 0-5 que li agradava Martino perquè era un paio normal, i “avui en dia trobar un tio normal ja és molt important”. Quanta raó. Tan normal que dissabte, després del 6-0 al Rayo, Martino va afirmar: “Avui s’han divertit 35.000 persones més de les que es van divertir en alguna nit de la Copa. Però ens falta convocar-ne 20.000 més, i jugant així estic segur que vindran”.
Enorme Martino. Podria amagar-se darrere els fets: líders a la Lliga, finalistes a la Copa, a punt per jugar demà contra el City, però no, l’entrenador sap que la connexió emocional entre el soci i l’equip (i em permeto afegir i entre el soci i el club) ha perdut complicitat en la mesura que la comparació entre el present i el passat resultava negativa per al present, una mica com aquella parella que va fent... Treu-li passió a una relació i te n’acabaran faltant 20.000.
Sempre que a Can Barça en passa alguna, ens preguntem si afectarà l’equip, però, en canvi, no valorem si afectarà el soci, perquè la saviesa convencional afirma que mentre entri la pilota la resta no importa. I com que la pilota ha entrat prou, ha estat igual canviar Unicef per Qatar Foundation i reconvertir-ho més tard en Qatar Airways i dedicar-li la façana de la tribuna, judicialitzar la vida del club votant en blanc, intentar fer una Grada d’Animació comptant amb nanos molt macos coneguts per la policia, impedir l’entrada de menors sense carnet d’un dia per l’altre o no dir tota la veritat amb el fitxatge de Neymar, per posar-ne uns exemples. Fins i tot no importa dimitir al gener, en contradicció amb l’argument del mateix Sandro Rosell quan va plegar de vicepresident, el 2005, a final d’any i no abans: “Durant la temporada qualsevol factor d’inestabilitat hauria pogut perjudicar el rendiment esportiu dels nostres jugadors”.
El consell directiu del Barça no ha estat enviant al soci un missatge de club atractiu, i més aviat l’ha anestesiat, fins al punt que encara no fa ni un mes que Sandro Rosell va dimitir com a president del Barça i sembla com si la seva presidència, la del “no us fallaré”, mai no hagués existit, gràcies a la pietosa i silenciosa col·laboració de totes les forces vives que van ajudar-lo a arribar-hi. Ara el que tenim és una graderia entre escèptica i acrítica, rodejada de guiris als quals la megafonia saluda en anglès abans d’El cant del Barça.
El nou president, Josep Maria Bartomeu, i el seu consell s’han proposat alliberar el club d’un estil crispat basat en el conflicte diari i l’espiral de les llistes d’enemics. Es proposen governar per a tothom, aquest cop de debò. Tenen a menys d’un parell de mesos el referèndum per a la remodelació del Camp Nou i necessiten explicar les raons del sí des d’una credibilitat que encara no tenen. La poden guanyar no volent quedar bé amb tothom i no quedant malament amb els que no pensin com ells. El sentit comú té molt potencial. I el barcelonisme l’està esperant, ja fa temps.
