El president dels Estats Units Woodrow Wilson és ben conegut per la formulació que va fer del dret a l'autodeterminació dels pobles. Però la seva aportació al món de la política i de les relacions diplomàtiques va anar molt més enllà. Va ser qui va introduir el principi fonamental que els sistemes polítics són susceptibles de ser moralment avaluats, i que les democràcies són superiors a qualsevol sistema que no es regeixi per la voluntat dels ciutadans expressada democràticament: "La política exterior de les democràcies és moralment superior perquè el poble és, en essència, amant de la pau".
Aquesta introducció de categories morals en l'àmbit de la política pretenia superar l'aplicació de l'equilibri de poders i de la raó d'estat com a principis guia per inspirar les relacions diplomàtiques, i considerar la diplomàcia com un reflex de la política interna i de la pròpia ètica personal.
La política del president Wilson va ser una novetat difícil d'entendre en el seu moment, especialment a l'Europa del 1918. I és evident que és un plantejament que una infinitat de vegades no s'ha respectat, però l'aportació de valor que ha suposat per al benestar col·lectiu d'Europa i de moltes altres regions del món en les últimes dècades és extraordinària.
En aquest sentit, he de reconèixer que cada cop que sento que una Catalunya independent seria expulsada de la UE i vetada a tots els organismes internacionals em ve al cap la doctrina Wilson. Si fem un repàs dels motius del terrible futur econòmic que alguns experts i líders polítics pronostiquen per a una futura Catalunya independent, observarem que aquestes hipotètiques situacions negatives serien conseqüència de represàlies. No d'una evolució normal de la situació econòmica o d'una anàlisi racional de la situació, sinó de reaccions irades de les autoritats i els poders espanyols. Unes reaccions irades que, per definició, és molt difícil que es produeixin i es mantinguin en el temps, amb capacitat d'impacte, en un món tan interrelacionat com el nostre.
Un dels últims anuncis de càstigs l'ha fet el ministre d'Afers Estrangers en una entrevista recent al diari anglès Financial Times, en què va afirmar que una Catalunya independent es quedaria en uns "llimbs internacionals, com Ossètia del Sud, Abkhàzia o Somalilàndia". Més enllà de les connotacions exòtiques dels països triats com a exemple, són afirmacions que no han de ser considerades com a normals. Amenaçar de castigar les persones que viuen a Catalunya si el país s'acaba independitzant com a conseqüència d'un procés democràtic i pacífic no està bé. No encaixa amb el sentit moral que necessàriament ha de tenir la política.
És obvi que tan respectable és estar a favor de la independència de Catalunya com en contra. En això no hi ha categories morals diferents. Però el que no està bé és anunciar que si no guanyen les pròpies idees en el marc d'un procés democràtic es castigarà un col·lectiu de persones que, majoritàriament, haurien expressat una voluntat diferent de la que té aquell que anuncia represàlies.
Són comentaris que, per molt que es repeteixin, no ens haurien de deixar indiferents. Ni als catalans ni a qualsevol ciutadà espanyol. El progrés depèn d'aconseguir que aquestes afirmacions ens cridin cada vegada més l'atenció. "L'estat no té dret a atribuir-se una moral especial", deia el president Wilson.
Hi ha una altra qüestió que em va sorprendre de l'entrevista al ministre: la suavització de la posició espanyola pel que fa a un possible ingrés d'Escòcia a la Unió Europea, en el cas que el sí a la independència guanyi en el referèndum previst per al pròxim 18 de setembre. L'argument que es fa servir és que, "si el procés ha sigut legal, la petició d'entrada pot ser considerada; si no ho és, aleshores no". Cal reconèixer que és un argument coherent amb el posicionament polític del govern espanyol. Però tinc la impressió que aquesta suavització de la postura espanyola pot tenir a veure amb el progressiu augment del sí a la independència d'Escòcia en les últimes enquestes (augment de cinc punts des del setembre, fins al 41%). Si finalment guanyés el sí i Escòcia no fos expulsada de la UE tot i el manteniment d'un veto espanyol, es visualitzaria molt clarament que l'amenaça d'expulsió de la UE és fictícia i no una opció de futur amb possibilitats reals de materialitzar-se. Per evitar aquesta situació, seria aconsellable dir, abans que guanyés un hipotètic sí, que Espanya no s'oposaria a una entrada d'Escòcia a la UE. És el que ha passat en aquesta entrevista. No conec les motivacions últimes de l'evolució de la postura del govern espanyol, però no es pot descartar que el govern espanyol s'hagi posat la bena abans de la ferida.
