La setmana de Vicenç Villatoro

La impunitat de l’espanyolisme

Dijous, 28 d’agost. Imagini l’amable lector que Plataforma per Catalunya s’adhereix a la manifestació sobiranista de l’Onze de Setembre (difícil d’imaginar). Imagini els editorials que hauria de llegir que sospitarien del profund caràcter ultradretà del nacionalisme català, les demandes irades d’explicacions als partits catalanistes pel fet d’anar a una manifestació amb Plataforma, les crides a desmarcar-se’n per tal de fer un cordó sanitari contra la ultradreta. Doncs resulta que Plataforma per Catalunya s’adhereix a la manifestació antisobiranista a què aniran Ciutadans i el PP i no hi ha editorials de sospita ni demandes d’explicacions ni cinturons sanitaris. Carme Chacón diu que hi anirà, i no passa res. Cap sorpresa. De fet, tot plegat només confirma una cosa que ja sabíem: no és cert que l’espanyolisme a Catalunya sigui d’extrema dreta, però l’extrema dreta a Catalunya és espanyolista.

Divendres, 29 d’agost. Fa una certa angúnia la impudícia i la prepotència amb què alguns fan ostentació de l’ús dels serveis de l’Estat per frenar el procés sobiranista català i desactivar els seus caps visibles. És possible que molts estats del món, fins i tot democràtics, fessin servir tots els seus recursos, per sobre i per sota de la taula, per mantenir allò que anomenen la seva integritat territorial. Però difícilment ho anirien explicant en veu alta, traurien pit, ho farien servir com una amenaça explícita. En l’ostentació d’alguns sectors hispànics de l’ús de tots els mecanismes de l’Estat, fins i tot dels que es podrien considerar tramposos, hi ha una vella convicció: la unitat d’Espanya està per damunt de tot. Si la democràcia, la llei o les normes en fossin un impediment, la unitat d’Espanya estaria per damunt de la llei, de les normes i de la democràcia. Només valen si els van a favor.

Dissabte, 30 d’agost. Aquesta setmana Genís Sinca recordava el paper de Pepe Figueres Ferrer, fill d’emigrants d’Os de Balaguer, en la construcció de la moderna Costa Rica, l’estat de més solidesa democràtica i estabilitat política de l’Amèrica Central. Sense exèrcit, amb polítiques socials avançades i amb sensibilitat pel territori. Una no gens sospitosa guia francesa de Costa Rica publicada per l’editorial Gallimard diu sobre ell: “Don Pepe és fill de pares catalans: una ascendència que explica les seves conviccions, els seus principis i les seves opinions incommovibles, la seva tossuderia i el seu coratge, el seu caràcter a la vegada inflexible i imprevisible”. Un fill de catalans format a Boston i Nova York. No deixa de ser bonic que, per a uns autors francesos que no estan parlant de Catalunya, sinó de Costa Rica, la catalanitat vagi associada a aquests valors. I a fi de bé.

Més continguts de

El + vist

El + comentat