La violència en els anys de Puig Antich

Han passat 40 anys i els records són confusos però el que sí que tinc clar és que feia mal dia, que anava amb autobús per la Diagonal de Barcelona i que, assegut al fons del bus, llegia al diari que havien condemnat a mort Salvador Puig Antich. Vaig aixecar els ulls per mirar la resta de passatgers i vaig pensar, furiós: “Volen carregar-se el Salvador! Com és que feu com si res?”

Ningú no feia res. O molt poca gent. Perquè els del MIL, un grup anarquista minúscul (uns dotze, segons va explicar un exmilitant en una entrevista), eren un moviment absolutament marginal. Una colla de brètols sense cap mena d’ideologia seriosa, companys molts d’ells del mateix institut de batxillerat, que es dedicaven a atracar bancs vestits, per dissimular, amb roba formal d’oficinista. Uns descerebrats. Sí, així és com els consideràvem els que militàvem en altres organitzacions clandestines més serioses.

Jo tenia motius per veure’ls així perquè en coneixia un parell. El Xavier Garriga Paituví, que sortint de la Facultat de Filosofia i Lletres m’explicava què era el moviment situacionista, i el José Luis Pons Llovet.

El José Luis estiuejava al mateix poble que jo, l’Ametlla del Vallès, i érem amics. Era el fill rebel d’una família molt convencional, molt de dretes -el pare havia estat a la División Azul-, molt seriosa, molt castellana. I alguna vegada, quan ja pertanyia als MIL, m’havia vingut a veure a casa, amb un cotxe que devia ser robat. Anàvem a fer una volta i obria la guantera i em mostrava amb un somriure la pistola que hi amagava.

“¿Vols dir que té edat per conduir, el José Luis?”, em preguntava la meva mare.

No, no en tenia. Si era un nano. Com jo. Però en aquella època, a molts nanos de l’Europa Occidental, inquiets i amb ganes de canviar el món, la violència ens semblava atractiva, necessària, sexi. Molt més que el pacte, la socialdemocràcia, el maleït revisionisme.

El que ens seduïa era o bé la violència grupuscular (Brigades Roges a Itàlia, Baader-Meinhof a Alemanya, ETA al País Basc...) o bé la violència de masses que havia de canviar el món. Érem uns inconscients, uns irresponsables, no uns herois. Ben intencionats, això sí.

El cap de setmana següent de l’execució del Salvador hi va haver una missa a la seva memòria a la parròquia de Sant Agustí, al costat del Teatre Romea. La meva mare i la seva germana, catòliques practicants, hi van anar. El primer acte antifranquista que feien. I potser només són imaginacions meves, però encara ara les veig sortint de l’església, amb por però decidides, valentes.

Aquell diumenge uns quants centenars de militants antifranquistes ens vam concentrar als voltants de la plaça Catalunya en un acte de protesta. Jo vaig saltar unes quantes vegades al mig del carrer, picant de mans i cridant, per iniciar alguna manifestació breu, que es dissolia quan arribaven els grisos.

A quarts de tres, quan a penes hi havia ningú pel carrer, algú va iniciar-ne una a Balmes-Aragó. Érem, res, un parell de dotzenes de manifestants. “No hauríem d’haver saltat”, vaig pensar.

I tenia raó: de seguida van aparèixer un parell de cotxes de policia -zeta, en dèiem- i ens vam dissoldre. Vaig baixar corrent per Balmes i arribant al seminari un zeta em va superar, en va baixar un policia de civil -un social- brandant una pistola i em va agafar per la solapa per detenir-me. Encara no sé com m’ho vaig fer però vaig clavar un cop de mà a la pistola, el policia em va deixar anar i vaig fugir corrent Consell de Cent enllà. “I si dispara?”, vaig pensar sense deixar de córrer.

A Enric Granados una família pujava en un cotxe i els vaig demanar, panteixant, que se m’enduguessin, però van fer tanta cara d’espantats que vaig seguir corrent fins que en un portal vaig veure que s’anunciava el Teléfono de la Esperanza. Vaig pujar-hi i em vaig presentar al pare Àngel, el capellà que l’havia muntat i que resultava que era amic de la meva família. El pobre capellà em va donar un got d’aigua, em va fer seure i al cap d’una estona em va portar amb cotxe fins a casa.

Amb el pas del temps i amb la mort del dictador, l’adveniment de la democràcia i el fracàs irrefutable de tots els moviments revolucionaris occidentals, els que havíem estat atrets per la violència ens vam anar tranquil·litzant. Alguns, fins i tot, van acabar de consellers o de ministres.

Anys, molts anys, més tard, a l’estrena de la pel·lícula Salvador, quan ens vam trobar amb el José Luis, ens vam fondre en una abraçada. Em va agradar que fes tan bona cara.

Més continguts de

El + vist

El + comentat