Pablo Simón: “Ha crescut la protesta però amb això no n’hi ha prou”

BarcelonaSota el nom de Politikon, des del 2010 un grup de joves acadèmics i professionals independents posen la lupa sobre la societat espanyola des de la perspectiva de les ciències socials. Fruit dels seus treballs és el llibre La urna rota. La crisis política e institucional del modelo español. Pablo Simón, nascut a la Rioja el 1985, politòleg i professor visitant a la Universitat Carlos III de Madrid, n’és un dels autors. A l’Espanya del 2014, com ell mateix explica, conflueixen dos elements que demostren que alguna cosa de fons es mou: a la gent li interessa ara molt més que abans la política en un moment d’insatisfacció rècord.

A diferència d’altres països europeus, a l’Estat l’impacte tan sever de la crisi econòmica no ha comportat “que s’hagi tocat cap element de governança”. No s’ha instal·lat cap tallafoc per evitar que les seves conseqüències penetressin en l’esfera política. Tampoc “l’alternança” al poder ha servit per girar full, a diferència del que havia passat tradicionalment: als anys noranta l’arribada del PP a la Moncloa va permetre aixecar una barrera amb els escàndols de corrupció que van tocar de ple els últims governs de Felipe González. Finalment, la recuperació econòmica, lenta, tampoc està funcionant com a antídot. En aquest context, explica Simón, a l’Estat s’ha creat un espai per a forces antiestablishment que posen en relleu que “les elits ja no representen bé la ciutadania”. “Hi ha un component de cabreig però també de decisió racional”, explica: la gent té la convicció que “una competència externa” farà moure els que han actuat com si el sistema polític fos un mena de monopoli.

Crear expectatives de futur

L’eclosió de Podem, aprofitant la zona que els partits tradicionals han deixat buida, no és l’única fitxa que evidencia la sacsejada al tauler de joc. L’independentisme a Catalunya també ha sabut generar “una expectativa de futur” per trencar amb el marc actual. Aquesta situació dibuixa, segons el politòleg, dos intents de processos constituents, un d’abast espanyol i un altre de català, que són “com l’oli i l’aigua”. No obstant, tot i que persegueixen objectius diferents -l’un, repensar Espanya; l’altre, marxar-ne- creu que es pot donar una “dinàmica estranya” en què torni a Catalunya el vot dual que tradicionalment donava la victòria a CiU a la Generalitat i al PSC a les eleccions estatals. Ara, però, els protagonistes variarien lleugerament: una aposta per les forces sobiranistes als comicis al Parlament i un vot majoritari per al partit de Pablo Iglesias a les generals. En la consolidació o no d’aquests dos processos, el 2015 serà un any determinant: “Ara estem en una situació d’impàs electoral, però amb les noves majories és possible que es desencalli alguna negociació”, afirma Pablo Simón.

Pendents del que passi a les urnes, la radiografia de l’Espanya actual posa de manifest que han coincidit tres factors amb conseqüències d’alt voltatge. Una dura crisi econòmica que ha “descompost les xarxes clientelars”, una certa “cartelització” dels partits polítics i sectors de la població que s’han sentit exclosos. Problemes que necessiten respostes concretes en el flanc institucional i que els autors de La urna rota desgranen en el seu llibre. Simón posa l’accent en dues qüestions. La primera, els mecanismes de control que, segons diu, han “fallat”. D’una banda, els que tenen una funció preventiva, com el Tribunal de Comptes i els supervisors bancaris. De l’altra, els que depenen de la ciutadania: “La crisi no ha augmentat l’associacionisme. Ha crescut la protesta però amb això no n’hi ha prou”. Afirma que hi ha “molt marge” perquè els ciutadans s’impliquin més -perquè facin de lobi- en les polítiques públiques.

El segon àmbit que destaca com a repte immediat és l’elecció interna que la classe política fa dels càrrecs públics. Toca canviar uns “partits molt endogàmics”.