LA SOBIRANIA DE CATALUNYA AL MÓN
Política 08/10/2012

Thomas Harrington: "Washington busca l'estabilitat, no reconeixeria un estat català"

Independència "Per al govern dels Estats Units la idea d'un canvi que pugui tenir també ramificacions fiscals o econòmiques es veu com una amenaça"

Mariona Ferrer I Fornells
3 min
Harrington creu que Catalunya seria viable com a estat independent però recomana intensificar la tasca de propaganda al món.

BARCELONANo ha viscut mai de manera estable a Catalunya, però parla perfectament català. Un professor britànic li va fer obrir els ulls a les realitats nacionals d'Espanya i des de llavors no ha parat d'estudiar-les i donar-les a conèixer com a professor d'estudis hispànics al Trinity College, a Connecticut. El nord-americà Thomas Harrington no es cansa de vendre Catalunya a les seves classes parlant del "miracle" que és i afronta amb entusiasme el punt d'inflexió d'aquest setembre. Tot i això, lamenta -en una entrevista per telèfon amb l'ARA- que el govern del seu país, els Estats Units, no ho vegi de la mateixa manera. Veu molt difícil que Washington reconegui una Catalunya independent.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Com cobreixen els mitjans nord-americans el que passa aquí?

La premsa anglosaxona tendeix a fer més ressò de les decisions dels líders polítics que de les mobilitzacions populars. Per això s'ha fet més difusió de la reunió Rajoy-Mas que no pas de la multitudinària manifestació de l'11 de setembre. És una mica frustrant. Però el problema principal és l'interès dels grans mitjans a confondre el punt d'inflexió que viu Catalunya amb la crisi fiscal d'Espanya. Cal fer pedagogia aquí, als EUA, per desgranar aquest fet del plet històric.

¿Estem en un punt d'inflexió a Catalunya en aquests moments?

Crec que sí, sempre que s'afronti bé la qüestió de l'autoconvenciment dels catalans. Cal fer certa psicoteràpia per passar a ser de cop un estat després de tants anys de lluitar per ser simplement una nació. Caldrà veure la capacitat del lideratge català i també de la societat civil catalana per poder-se convèncer.

Ho veu tot plegat precipitat?

No sé si és precipitat. Catalunya, després de 30 anys d'autonomia, ja té fonaments per convertir-se en estat -molt més que no pas durant la Segona República-. Ara, amb les institucions que teniu, és molt més viable.

Per tant, veu viable una Catalunya independent.

La qüestió és, per què no? Holanda, Eslovènia... Són països amb característiques semblants i perfectament viables. Però caldrà adoptar una campanya molt efectiva de propaganda. Convèncer el món alhora que els catalans es convencen a si mateixos.

Com ens hem de vendre?

Crec que Catalunya té unes qualitats meravelloses: creativitat, emprenedoria i una cultura pròpia amb una barreja molt equilibrada entre respecte per la tradició i la modernitat. Cal que us vengueu com el miracle català. Quan analitzes les barreres que heu tingut al llarg de la història, realment és èpic parlar avui en català. Cal destacar aquesta part èpica de la història.

Per què creu que Espanya es nega a negociar ni tan sols el pacte fiscal?

En el fons és una qüestió de bloqueig mental. Ahir estava ensenyant en una classe meva el pròleg de la gramàtica castellana d'Antonio Nebrija, del 1492. Ja en aquest pròleg es constata la fórmula bàsica de l'estat espanyol: catolicisme i llengua castellana. Tota la resta passa a un pla secundari. Crec que aquest model mental del que és una nació-estat ha calat molt a Castella i hi ha, com hem vist, una impossibilitat de tenir un concepte d'una altra forma d'Espanya.

¿Reconeixeria els Estats Units un estat català?

Ho veig molt difícil. Washington busca estabilitat, no reconeixeria un estat català. La raó és que en aquests moments de la nostra història, i tal com han demostrat les filtracions de Wikileaks, la nostra política exterior és summament reaccionària. Som una nació incapaç de reconèixer les aspiracions de molta gent. Els polítics i l'exèrcit dels EUA estan interessats en l'estabilitat, i estabilitat vol dir que no canviï res, statu quo . La idea d'un canvi que pugui tenir també ramificacions fiscals o econòmiques es veu com una amenaça.

Escòcia també vol decidir sobre el seu futur. ¿Són casos semblants per als Estats Units?

La qüestió és que Escòcia forma part de la Gran Bretanya i lamento dir que la Gran Bretanya és diferent que Espanya als ulls dels nord-americans. Són els amics britànics, una mica rarets, però són dels nostres. La percepció dels ibèrics, en canvi, és de persones no tan avançades i fiables. Considero que la capacitat negociadora en el cas britànic serà millor que en el cas ibèric.

stats