ValènciaMalgrat el pas del temps i els intents dels vencedors de l’anomenada batalla de València per esborrar qualsevol vestigi dels il·lusionadors inicis del País Valencià, encara queden símbols que testifiquen les ànsies de llibertat i autonomia amb què molts valencians van lluitar a finals dels anys 70. Un d’aquests símbols ha estat amagat quasi 35 anys però ara ha tornat a veure la llum. Es tracta de la senyera quadribarrada, sense blau i amb escut de Pere el Cerimoniós, que el Consell preautonòmic va oficialitzar el 24 d’abril del 1979 i que va onejar al Palau de la Generalitat Valenciana fins al 22 de desembre del mateix any, dia en què el socialista Josep Lluís Albiñana i Olmos va cessar en perdre el suport del PSOE i pressionat per UCD.
Tot i que la quadribarrada no va deixar de ser l’oficial fins a l’aprovació de l’Estatut del 1982, no va durar més de vuit mesos hissada al Palau de la Generalitat. Al cap de poques hores de la dimissió d’Albiñana, la UCD va imposar la bandera amb franja blava (la de la ciutat de València) i la quadribarrada va abandonar el Palau en mans del ja expresident del Consell preautonòmic. Des d’aquell 22 de desembre, la bandera ha estat als ulls de tothom desapareguda, menys per a la família d’Albiñana, que sí que sabia que ell la conservava.
Ara que l’ha cedit a la Institució Joan Fuster, pertanyent a Acció Cultural, se sap que una bandera que encara molts valencians senten com a pròpia no va córrer la mateixa sort que altres senyeres que van ser cremades per grups regionalistes i secessionistes com el GAV durant el convuls 1979. Això va ser possible gràcies al fet que un treballador de la Presidència l’hi va donar quan va cessar com a president del Consell preautonòmic. “Va ser un gest patriòtic. Va reparar en una cosa que els altres no. I és que calia preservar-la”, va explicar Josep Lluís Albiñana als pocs mitjans de comunicació convidats al senzill acte de lliurament de la senyera celebrat el 25 d’abril passat a l’edifici Octubre de València, entre els quals hi havia l’ARA.
Per aconseguir preservar la integritat de la bandera, Albiñana va entendre que calia allunyar-la dels carrers d’una València convulsa en què “fins i tot s’arribaven a pagar 30.000 pessetes per cremar senyeres”, va assegurar el president d’Acció Cultural, Eliseu Climent, després de rebre de mans del mateix Albiñana una de les poques senyeres que es van salvar de les flames.
Convençut que aquella bandera símbol de l’autogovern valencià no havia de ser combustible per al foc blavero -com va passar amb la senyera que onejava a les portes de l’Ajuntament-, Josep Lluís Albiñana l’ha guardada durant 35 anys perquè ningú la pogués fer desaparèixer i, amb ella, una part de la història moderna del País Valencià.
