La jornada de reflexió és una relíquia impròpia de l’era de la comunicació. És per això que, avui, no comparteixo les crítiques desfermades a les xarxes socials per la portada de La Razón, que obria amb el titular “La recuperació, en joc”, acompanyat d’una foto de Rajoy&Cañete abraçats en mode Friends will be friends. Si un diari vol demanar el vot per algun partit, com més obertament ho faci, millor. El Mundo ha enarborat aquesta bandera des de la seva creació. Però no ha arribat a la maduresa de la premsa anglesa, on els diaris conservadors són capaços de sol·licitar el vot pels laboristes, i viceversa.
Demanar el vot, rai. El problema és quan s’intenta influir de manera molt més discutible, com amb aquell esborrany d’informe fantasma sobre els comptes de Mas a Suïssa, detonat en plena campanya. I no cal buscar casos tan escandalosos: sovint es tracta de petits gestos subtils. El País ahir publicava un bon scoop : Artur Mas ha demanat l’ingrés de Catalunya -com a convidat- a la francofonia, ell que se’n va riure quan ho va intentar Maragall. El tema és sucós i, aparentment, està ben armat. Però com que la petició és del 25 d’abril, que aparegui precisament un dia abans de les eleccions no evita la sospita d’una certa intencionalitat política.
Mentrestant, a la premsa de Barcelona, l’ARA i El Punt Avui coincidien a dir, en títol gran de portada, que aquesta havia sigut la campanya europea en més clau catalana. Un aspecte que a El Periódico ja només apareixia compartint un subtítol d’un mòdul petit al costat del masclisme i la crisi, i que La Vanguardia obviava en la seva primera pàgina. Els resultats d’aquesta nit demostraran quina lectura era la més afinada.
