Les incomoditats mútues entre La Vanguardia i CiU fa setmanes que duren. Exemples: es va declarar desert el concurs d’externalització del departament comercial de TV3 al qual aspirava l’empresa editora. El Govern va invocar el suport de partits i institucions per l’amenaça de pèrdua d’un múltiplex a la Corporació, però el tractament del diari no va satisfer precisament aquest prec. Etc. Però res com la tensió d’aquesta setmana, a compte de l’abdicació del rei. N’era una mostra l’editorial d’ahir, en el qual el diari censurava l’abstenció anunciada per CiU: “Deixar-se portar per una política de gestos, de curt termini, i danyar així una relació com la que històricament ha mantingut CiU amb la monarquia sense guanyar gran cosa a canvi no té sentit”, concloïa. I retratava el partit com a inconsistent: “Ha desitjat al successor de Joan Carles I tota mena d’encerts i èxits i, de passada, li ha reclamat una especial atenció sobre la voluntat majoritària de la societat catalana. [...] És a dir, d’una banda, CiU ha fet un desaire a la monarquia i, de l’altra, li demana ajuda”.
Ara bé, el distanciament més evident és el que es feia palès dijous, quan Duran anunciava que s’abstindria en la votació i suggeria en un tuit que havia pres la decisió “després de llegir la premsa”. Aquell matí, La Vanguardia publicava, en una peça: “Josep Antoni Duran i Lleida, cap de CiU a Madrid i líder d’Unió, és partidari del sí”. Tenint en compte que el diari ha estat altaveu habitual de cada paraula de Duran, el desmentiment del d’Unió adquireix especial rellevància. El procés posarà a prova, segur, aquesta relació. Exposarà si queda veritablement tocada o bé si hem assistit -per fer servir la terminologia de l’editorial- a una política de gestos.
