BARCELONATot va començar per una llauna de refresc de color vermell. En Martí volia una cosa tan aparentment senzilla com que la beguda més universal, la guspira de la vida, etiquetés els seus productes en la llengua que havia après de la Pilar i en Martí, els seus pares. Això el va portar a plantificar milers de llaunes al bell mig de la plaça de Catalunya per reclamar l'etiquetatge en català de la beguda. Era la primera acció reivindicativa de la Plataforma per la Llengua, que ell i una colla més de Gràcia van fundar el 1993. Gairebé 20 anys després, una allau al Nepal acabava sobtadament amb la seva vida. Els seus amics es van retrobar ahir per homenatjar-lo al Teatre Nacional de Catalunya.
La vigília ja no quedava cap entrada per a la sala gran. Ambient de les grans ocasions d'exaltació patriòtica: som un país petit i ens acabem trobant els mateixos. Tres consellers (Ferran Mascarell, Francesc Homs i Irene Rigau) acompanyen la família. En Martí era tossut, m'expliquen alguns assistents. D'entrada, la mare, Pilar Roig, quan recorda que els metges pronosticaven dificultats per caminar perquè caminava amb els peus cap endins. La seva passió per l'alpinisme va desmentir-los. A l'escola tenia dificultats que l'havien de convertir en mal estudiant. Segon error: es va treure dues carreres. Acte sobri i elegant, equilibradament reivindicatiu i geogràficament repartit pels Països Catalans. El presenta la Mònica Terribas, que recorda que Martí ve de Mart, el déu dels possibles i dels impossibles. Els pares van triar bé. Paraula i música, poesia i reivindicació amb un permanent record per la muntanya, la seva altra gran passió juntament amb la llengua. El pianista Manel Camp interpreta una versió del Viatge a Ítaca (per si no fos prou clar el camí emprès). Abans passem pel País Valencià, representat per Al Tall, que denuncia que el govern d'allà vol "fer morir el català". És la mateixa queixa que en Cris Juanico formula després de cantar la seva sempre emocionant Si véns . Juanico assegura que a les Illes "la llengua està perseguida pel poder". El cercle pancatalanista es tanca amb Se canto , un himne occità interpretat per corals de Gràcia on havia estat l'homenatjat. Un dels moments més emocionants i ben trobats de la nit, perquè els cantaires van emergir per sorpresa d'entre el públic.
El llegat del Martí és la feina feta, els amics de la sala o el premi Martí Gasull, que l'actual president de la Plataforma, l'Òscar Escuder, anuncia per reconèixer les entitats o persones que defensen el català. També ho són les muntanyes que ha coronat i que apareixen en pantalla, fins que veiem un cim sense identificar. És aquí quan es descobreix que al Kirguizistan han batejat un pic de 5.169 amb el seu nom. S'acaba l'homenatge amb la Terribas recordant que "és moment de lluitar, ara més que mai". Desapareix i comencen 5 minuts llargs d'aplaudiments que culminen amb Els segadors amb sis punys aixecats i una estelada. Al final em torno a trobar la mare, la Pilar, agraïda i emocionada. "És tan gros, això! Nosaltres no som ningú, som gent normal, tan sols tenim les idees clares". I tant.
