RELIGIÓ

Rouco Varela, l’home que ha frenat la renovació de l’Església

El cardenal s’acomiada de la presidència de la Conferència Episcopal

És el seu últim discurs. Aquest migdia, el cardenal de Madrid, Antonio María Rouco Varela, pronunciarà les seves últimes paraules com a president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), un organisme que ha presidit amb mà de ferro durant gairebé dues dècades. Aquesta mateixa tarda els bisbes escolliran el seu successor al capdavant de l’Església espanyola. Culmina l’era de Rouco, el vicepapa espanyol, l’home que va voler fer de Madrid un Vaticà a la seva mida. Se’n va, però no del tot, ja que encara falta que el papa Francesc accepti la seva renúncia -presentada el 20 d’agost del 2011, quan va fer els 75 anys- com a arquebisbe de Madrid. Però el seu poder, a partir d’aquest dimecres, es reduirà a la mínima expressió. Seran uns altres els que hauran de fer-se càrrec de “l’herència rebuda”. Una herència verinosa, ja que Rouco deixa una Església fosca, tremendista, obsessionada per la moral sexual i amb una excessiva inclinació per una opció política més a la dreta que la mateixa dreta, amb la defensa a ultrança de la família tradicional i de la unitat d’Espanya com a eixos.

“Ens preocupa també que la unió fraterna entre tots els ciutadans de les diferents comunitats i territoris d’Espanya, amb molts segles d’història comuna, pogués arribar a trencar-se”, deia el novembre passat Rouco. Una tesi que fa vint anys que manté, des que Joan Pau II li va encarregar culminar la missió de “reunificar” l’Espanya catòlica que va començar el seu antecessor, el cardenal Suquía.

Des de Madrid, Antonio María Rouco Varela es va esforçar en la tasca de “reconquerir” una Espanya que estava deixant de ser catòlica després de la caiguda del franquisme. I ho va fer buscant complicitats amb la dreta liberal, primer de José María Aznar i posteriorment d’Esperanza Aguirre (fins i tot Rajoy va ser vist com a enemic). I ho va fer potenciant una dreta mediàtica a través dels micròfons de la Cope (i ara de 13TV), en què l’insult i la difamació van arribar a tots els sectors -fins i tot l’eclesiàstic- que no es plegaven als seus postulats, i lliurant-se als moviments eclesials més conservadors (Kikos, Opus Dei, Comunió i Alliberament o Legionarios de Cristo) per fer una croada pública contra el matrimoni gai, l’assignatura d’educació per a la ciutadania, l’avortament o qualsevol model de família que no fos el “tradicional”.

Per dur a terme la seva tasca, Rouco va comptar amb l’absolut suport de Joan Pau II i Benet XVI, que el van nomenar i renovar com a membre de la poderosa Congregació de Bisbes, des d’on va poder col·locar en diòcesis clau una majoria de bisbes neoconservadors. El resultat? Una Església espanyola monolítica, trista i obsessionada per les prohibicions.

Pèrdua d’influència

El model Rouco, com el de Franco, estava destinat a quedar “lligat i ben lligat”. No obstant, ara fa un any el conclave triava Jorge Mario Bergoglio, el primer papa jesuïta. Un pontífex que està canviant la cara de l’Església allunyant-la dels poders i la corrupció i fent-la més pròxima als pobres i més inclusiva. Rouco no va amagar que el seu candidat era Angelo Scola, el patriarca de Venècia, marcadament conservador. I tampoc que la seva estrella començava a apagar-se.

Des de llavors Rouco ha anat perdent tots els seus suports. I, el que és més important, la influència. Els mateixos bisbes espanyols, alliberats de la por i de les servituds, van imposar un secretari general allunyat de les tesis de Rouco Varela -i del seu delfí Juan Antonio Martínez Camino-. I, des de Roma, el papa Francesc el va allunyar de la Congregació de Bisbes i va començar a designar pastors “amb olor d’ovella” en lloc de prelats submisos i foscos.

La primavera de Francesc, amb tot, encara no ha arribat a l’Església espanyola. El cardenal de Madrid és el “tap” que, fins ara, ha frenat la renovació. Una renovació que, a partir de demà, començarà a ser una realitat. El successor de Rouco Varela -previsiblement Ricardo Blázquez- tindrà davant seu una tasca complicada: aconseguir que la societat espanyola torni a confiar en una institució que, al llarg de les dues últimes dècades, s’ha significat més pel càstig, el pecat i la foscor que pel missatge del Jesús de l’Evangeli.

Més continguts de

El + vist

El + comentat