Ficar totes les protestes al mateix sac és un error

Des dels recents aldarulls del Brasil i Turquia (i amb la perspectiva dels precedents d'Ocupa Wall Street, el 15-M i la Primavera Àrab) força diaris han exposat que les protestes del segle XXI han adquirit una nova dimensió. Per alguns analistes la nova onada de mobilitzacions al carrer són un misteri perquè ningú sap quan i com comencen ni com acaben, no tenen líders ni demandes susceptibles de ser negociades amb les autoritats i, sobretot, perquè no hi ha cap organització (partidària o sindical) al darrere que pugui canalitzar el flux de la protesta.

Fins ara l'únic punt de consens és que la intensitat i l'extensió de les mobilitzacions és tan òbvia que avui -ho deia l'última portada del 2011 de la revista Time - l'activista anònim és un nou actor polític clau.

Amb tot, aquest tipus d'afirmacions, útils per omplir portades i organitzar taules rodones, és poc eficaç per entendre el que està passant i, a més, indueix a visions simplistes. És veritat que les noves tecnologies de la informació i la comunicació han suposat una revolució a l'hora de crear xarxes, de comunicar i amplificar missatges en temps real i d'estendre (quasi de manera vírica) convocatòries. També és cert que des de la fi de la Guerra Freda el mapa geopolític és molt més fluid (les Revolucions de Colors de l'Europa oriental i del sud-est asiàtic en són una mostra) i que les demandes ciutadanes de drets i llibertats és inqüestionable, però malgrat aquestes similituds ficar totes les protestes al mateix sac és un error.

És veritat que l'onada de descontentament que s'estén d'Ankara a Saõ Paulo -passant per Ciutat de Mèxic, el Caire i Atenes- coincideix en el temps i té complicitats, però la Primavera Àrab que va arrencar a Tunísia (i avui es prolonga tràgicament a Síria i reneix a Egipte) és molt diferent de les protestes del 15-M, del Jo Sóc 132 mexicà, d'Ocupa Wall Street i del fenomen dels 20 Cèntims brasiler.

Més enllà d'un món informatiu globalitzat hi ha alguns elements clau (i de natura particular) que no es poden perdre de vista i que cal enumerar. Em refereixo als elements següents: la natura del poder contra el qual es protesta (més o menys autoritari o personalitzat); el nivell dels greuges que pateix la població (sobretot la desigualtat i la manca de drets i llibertats); les expectatives dels joves respecte del futur (i de la seva expectativa i possibilitat migratòria); la major o menor heterogeneïtat cultural, ètnica o religiosa de les societats; i, finalment, l'existència (o no) d'aliats rellevants (locals o forans) a favor d'un bàndol o altre. La manera en què es combinen aquests elements és el que ens dóna la naturalesa del repte (i el grau d'amenaça) a què s'enfronten les autoritats i les multituds quan surten al carrer.

Sense tenir en compte aquests elements és difícil entendre què suposa cadascuna de les protestes. Dir que coincideixen en el temps, que fan servir internet i que tenen performances semblants no és gaire rellevant. Parlar d'un nou cicle de protestes global pot ser un bon reclam periodístic, però també una estratègia pobra per entendre la mobilització, la seva evolució i, sobretot, els possibles desenllaços.

Més continguts de

El + vist

El + comentat