Juan José Lahuerta: “El Museu Nacional ha deixat de ser un centre amb mentalitat noucentista”

BarcelonaLa nova presentació de la col·lecció d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya està provocant un terratrèmol en la visió que fins ara es tenia d’aquest període. És la primera mostra del projecte per al museu que té el seu cap de col·leccions, Juan José Lahuerta, que, després d’acabar d’afinar aquesta presentació, en què reconeix que encara falten alguns detalls, ja es prepara per posar-se també a remodelar l’art barroc.

A la nova presentació de l’art modern hi ha moltes més obres i també artistes poc coneguts. Sorprèn. Era aquesta la seva intenció?

Feia molts anys que la permanent que hi havia estava igual. No només al Museu Nacional, sinó també a l’anterior Museu d’Art Modern. Era una visió que ha quedat reflectida en molts dels llibres que s’han escrit sobre el Modernisme o el Noucentisme. Teníem una espècie de foto fixa que s’havia construït amb un suposat bon gust, amb una certa mentalitat noucentista. És a dir, eliminant les coses que grinyolen, no deixant veure les coses que no encaixen, les coses que es consideren estrambòtiques. I, esclar, que de sobte surtin moltes coses que no estaven previstes però que sí que hi eren a l’època pot sobtar.

Però tot ja hi era...

Si un mira les revistes o crítiques de l’època, les cartes dels artistes o el que escrivien en les seves memòries els burgesos, es veu que hi ha un món que és infinitament més complex, que ara es veu. I que posa en crisi aquesta espècie de tranquil·litat en l’art català que començava un dia i acabava un altre, i tenia uns quants artistes i uns quants llocs simbòlics. També trenca amb aquesta idea de la contenció, del bon gust, perquè una gran part de l’art català, començant pel mateix Gaudí, és de molt mal gust si es considera des del punt de vista noucentista. Les coses que han sortit de la col·lecció que són de mal gust, posem pel cas Aleix Clapés, eren les preferides de Gaudí i d’Eusebi Güell. Això sorprèn i fa que els equilibris imaginaris que s’havien construït durant molts anys literalment es desmuntin.

¿El Museu Nacional deixa de ser un centre noucentista, doncs?

Jo crec que sí.

Ha insistit molt que és una exposició a partir de la col·lecció. Quin país mostra aquesta col·lecció? Quins interessos?

Reflecteix una ciutat i un país que no han tingut estructures d’estat, òbviament, i, per tant, d’alguna manera podríem dir que la col·lecció s’ha fet des de baix, en gran part, perquè està feta amb donacions d’artistes o col·leccionistes, o també amb subscripcions populars. I en part també en un relatiu des de dalt, amb compres de l’Ajuntament de Barcelona i altres institucions. De manera que és una col·lecció d’una banda absolutament heteròclita i de l’altra banda un mirall molt perfecte del que ha sigut la societat catalana en aquests cent anys que més o menys recull l’exposició. Una societat que va ser més o menys reeixida en un moment determinat, al voltant del 1900, en la voluntat de fer de Barcelona una capital similar a altres capitals europees, però al mateix temps plena de limitacions perquè la burgesia barcelonina no era ni la parisenca, ni la de Brussel·les, ni la de Viena. Mentre que les senyores vieneses eren retratades nues per Klimt, les senyores de Barcelona anaven a missa cada tarda. Vull dir que és una societat conservadoríssima, també pel que fa a l’art. Els grans artistes d’avantguarda catalans, o que han fet gran part de la seva carrera a Barcelona, com Picasso, Miró i Dalí, són artistes que en realitat es donen a conèixer fora, a París. I els arquitectes més trencadors, com Gaudí i Jujol, posaven la seva excentricitat i deliri al servei dels sectors més conservadors de la societat catalana, l’alta burgesia reaccionària i l’Església.

No interessava l’avantguarda?

No hi ha pràcticament cap experimentalisme en aquesta societat. I quan es produeix és a fora, o, en moments d’una gran intensitat intel·lectual, com els anys 30, es produeix a dins però no té cap repercussió. Els artistes més o menys dels cercles del surrealisme són presents a la col·lecció, però a partir de donacions o compres recents, no perquè els col·leccionistes catalans haguessin comprat res d’això. No van comprar mai res. De manera que, al final, un podria pensar que aquesta és una col·lecció en la qual no hi ha grans noms internacionals, per exemple, però en la qual ni tan sols hi ha grans noms pròpiament de l’art català, com Miró, Dalí, Picasso i altres. O en la qual no hi ha obres impressionistes o obres cubistes... Però és que això és el que ha sigut aquest país, no hi ha hagut en cap moment interès de cap mena d’aquest tipus trencador.

L’exposició no es focalitza en les obres sinó en el relat. Per què?

Hi ha un tipus de museu en el qual la qüestió icònica és molt important. Si en un museu tens la Mona Lisa o el Guernica, llavors és lògic que les coses es concentrin al voltant d’unes obres que per elles mateixes tenen un valor icònic extraordinari. El nostre museu no té res a veure amb això, com tants altres museus europeus. S’ha format en una ciutat, a través d’una societat, amb tots els seus problemes i les seves contradiccions, i llavors el que dóna força a aquesta permanent és la visió d’aquesta massa, que és la massa de la història a través de l’art. No és que l’art quedi desplaçat, no és una exposició sociològica, però hi ha l’art estructurat segons una societat, que és la col·lecció.

El fil és l’artista modern?

Sí, però en el sentit que al segle XIX tenia l’artista modern. No estem parlant d’artistes que fan perfomances, ni collage, ni d’artistes que agafen un urinari i el converteixen en una obra d’art, perquè això aquí no passava i, a més, encara no havíem arribat ni cronològicament a aquestes coses. Estem parlant de la meitat del segle XIX i, per tant, estem parlant de l’artista modern en el sentit de Baudelaire, un personatge que ha tingut una formació absolutament acadèmica i que, de sobte, es troba en un sistema en què el que compta no es tot el que comptava en els sistemes simbòlics de l’acadèmia, sinó el mercat. Literalment, la gran ciutat, la ciutat de les multituds i el mercat. De sobte, de tenir clients als quals podia veure el rostre perquè eren un aristòcrata o l’Església, passa a tenir una clientela anònima que és la burgesia, que compra en uns llocs anònims a través d’uns mecanismes anònims com les galeries d’art, els marxants, les revistes, els crítics d’art... Tot això neix en aquest moment. No estem parlant de l’artista modern del segle XXI ni de finals del segle XX, sinó d’aquest artista modern.

¿Però mira la col·lecció del XIX amb ulls del segle XXI?

Esclar, això és inevitable. Nosaltres som del segle XXI i, per tant, no podem tenir una altra mirada. La història no parla mai del passat, parla sempre del present, i en aquest cas està clar. Davant d’això, d’aquest discurs sobre el període que hem vist durant molts anys i que ha anat agafant un cert caràcter d’esfinx, hi havia la necessitat de mirar el que hi havia al darrere. Doncs sembla que ara ens hem atrevit a remenar coses que eren a sota i enterrades.