Lluïsa Miralles: “A Argelers hi havia molta solidaritat”

Lluïsa Miralles (Ulldecona, 1928) va marxar a l’exili quan tenia 10 anys. El seu germà, malalt, es va quedar amb els avis. No el va tornar a veure fins al cap de 17 anys.

Quan va marxar d’Ulldecona?

L’abril del 1938. Vam estar un temps a Portbou. El pare era regidor d’Ulldecona i va lluitar a la Batalla de l’Ebre. Va passar la frontera amb l’exèrcit i el van enviar a Argelers. Amb la mare vam entrar a França el 30 de gener del 1939.

Quin tracte va rebre a França?

Dolent. Ens van acollir uns parents, però el setembre del 1939, quan va esclatar la Guerra Mundial, els gendarmes ens van venir a buscar i ens van portar a la sorra d’Argelers.

Com recorda Argelers?

El que més recordo és la solidaritat entre les dones. Hi havia mestres, que ens feien classes. Tinc un altre record que m’acompanya sempre. Una nit vam sentir cridar un home. Després vam saber que havia volgut anar a veure la seva dona, que acabava de tenir un fill. El van matar amb una baioneta quan intentava passar per sota les filferrades. Jo no vaig poder veure el pare fins a l’octubre, quan un gendarme va tenir pietat de mi i em va portar al camp dels homes.

Quan van poder marxar del camp?

Com que el pare tenia l’ofici de baster, i en aquells temps encara hi havia cavalls a l’exèrcit, el van enviar a treballar a l’arsenal militar a Rennes. Com que tenia feina, ens va poder treure del camp.

Què van fer quan els nazis van arribar a França?

Vam tornar a fugir. Volíem arribar a Perpinyà, però no vam poder perquè a Bourges ens vam trobar els nazis. Al meu pare se’l van emportar i va entrar a treballar a la sabateria dels soldats alemanys. Per allí, pel lloc on passava tots els dies per anar a treballar, el desembre del 1942 la resistència francesa va fer un sabotatge a unes vies del tren. Van empresonar uns quaranta homes, entre els quals el meu pare. En van afusellar trenta-cinc, i els cinc restants se’n van poder sortir. El meu pare era un d’aquests cinc. Si els alemanys haguessin vingut a casa, haurien trobat molts documents comprometedors. Ell era responsable de la premsa clandestina.

Els tres van sobreviure a dues guerres i als camps.

Vaig tenir uns pares molt bons, que em van educar molt bé. A casa només es parlava català. Vam anar a viure a París, on vaig conèixer el meu marit. Ell era Miquel Serra, supervivent de Mauthausen. A París van fer unes escoles després de l’alliberació destinades als nens i joves que no havien pogut estudiar per culpa del nazisme. Em vaig apuntar a l’escola d’alta costura i vaig aprendre l’ofici.