EdimburgMichale Keating és un observador privilegiat dels nacionalismes al món. Des del Centre Escocès pel Canvi Constitucional dissecciona el que passa a Escòcia i, de rebot, en altres indrets d’Europa, com ara Catalunya, el País Basc o Flandes.
Quin regust li deixa la campanya escocesa?
Es manté la incertesa sobre el que pot passar, guanyi qui guanyi. Però particularment en cas d’una victòria del no. Els partits unionistes que van rebutjar incloure l’opció de més autonomia en la pregunta del referèndum han sortit ara dient que això és el que volen. El gest els ha restat credibilitat i ha afegit confusió.
La campanya ha dividit gaire?
La majoria d’escocesos encara volen la tercera via, una autonomia ampliada, i no estan polaritzats. La diferència entre els dos bàndols no correspon a cap criteri d’identitat, ni d’etnicisme. No hi ha una divisió social, hi ha un desacord polític. Les forces predominants en el sí i en el no -l’SNP i els laboristes, respectivament- són socialdemòcrates i estan d’acord en les qüestions socials i econòmiques. Molts votaran mirant en qui confien més, i aquí guanyen els polítics d’Edimburg per davant dels de Londres.
Passi el que passi, ¿el referèndum sacsejarà per sempre més la política britànica?
Al principi de la campanya, el no es va pensar que guanyaria per molt i acabaria amb el nacionalisme escocès per una generació. Era molt naïf, però els líders dels grans partits a Londres s’ho pensaven. I ha passat el contrari, l’expressió del nacionalisme ha crescut moltíssim. A Londres gairebé es moren de l’ensurt! I ara hauran de fer alguna cosa. La campanya ha obert un debat que ha compromès molta gent i això no es pot tornar a tancar en un calaix.
El model escocès és un referent per a altres aspiracions independentistes a l’Europa Occidental...
I la gent aquí no n’és conscient! Molts, sobretot en la campanya del no, diuen que aquest debat divideix la societat i la violenta. I jo els dic que vagin a Espanya i que comparin. En general ha sigut un debat molt calmat, amb arguments molt racionals a les dues bandes, s’han mogut moltes xifres.
¿Escòcia mostra que, si es vol, es pot?
Mostra que es poden resoldre aquestes qüestions democràticament, que hi ha un camí per fer-ho. Ja sé que a Catalunya el primer ministre Cameron és com un heroi. Però no ho ha fet per principis, no ho ha fet perquè els britànics siguin moderats i pragmàtics, com sento que diuen a Espanya. Ho ha fet mirant el curt termini, és un tacticista, no un estrateg. Però funciona i va optar pel camí correcte, encara que fos per raons incorrectes.
Però pot ser recordat com l’home que va trencar el Regne Unit...
Es va pensar que guanyaria fàcilment: si hagués sabut que era tan ajustat ja hauríem vist què passava.
¿Si Escòcia s’independitza, serà traumàtic?
Sí, però si mires al Regne Unit i Irlanda, aquella sí que va ser una separació dramàtica. I ara la relació entre la República d’Irlanda i el Regne Unit és molt bona en el camp social, hi ha famílies aquí i allà i no es viu com un problema.
