DIRECTOR CATALUNYARELIGIO.CATL'Església a Catalunya no viu el seu millor moment. De fet, l'Església a Europa no viu el seu millor moment. N'és una prova l'esforç que està posant el Vaticà a promoure tot el que es pot batejar com a Nova Evangelització. És l'indicatiu que l'Església ha pres bona nota del fet que la societat occidental s'ha allunyat del catolicisme, sovint per refugiar-se en altres formes d'espiritualitat menys formalitzades i menys jeràrquiques. Per això, Benet XVI ha volgut que l'aniversari del Concili coincidís amb un sínode -una reunió de tres setmanes de representants dels bisbes de tot el món- sobre la Nova Evangelització i amb la proclamació d'un any dedicat a reviure la fe.
Aquest és el context en què es mou avui l'Església a Catalunya. Intentant trobar noves fórmules que facin redescobrir el seu missatge a persones que l'han deixat pel camí o que no l'han conegut mai.
Les estadístiques donen nombrosos exemples de com els mals de l'Església a Catalunya són comuns als d'Europa. Un exemple és que el 2004 per primera vegada el nombre de matrimonis no religiosos va superar els catòlics a Catalunya. Una situació normal en altres països europeus, però que els sectors més anticonciliars van voler presentar com una gran fita de la secularització i el fracàs de l'Església catalana: com més catalanitat, i com més Concili, més secularització. Només quatre anys després, el 2008, la mateixa dada es va produir a Madrid, i ara en el conjunt d'Espanya el matrimoni catòlic ja no és el majoritari. Així, els 50 anys del Concili agafen l'Església amb unes prioritats diferents de les de fa mig segle. Però és precisament l'herència del Concili el que ofereix a l'Església catalana algunes eines per afrontar aquesta situació. La situació política i social espanyola en què es va aplicar el Concili va portar a realitzar moltes tasques de suplència: centres culturals, formació de dirigents en l'acció catòlica o l'escoltisme, l'estructuració del moviment obrer, la preservació de la llengua i la identitat nacional... Unes tasques necessàries en aquell moment que van trobar el suport en la doctrina que emanava del Vaticà II.
Certament, en alguns casos això va distreure de la tasca més estrictament apostòlica, però això no explica la secularització que viu tot l'Occident cristià, també a Catalunya. Al contrari, a Catalunya això l'ha dotat d'una Església més permeable i inserida en la societat. Més difusa, si es vol, però també més respectada i menys enquadrada en determinades batalles polítiques. Els pronunciaments actuals dels bisbes catalans, més conciliadors i més inclusius que d'altres, són fruït d'aquella etapa. Si els centres propietat de l'Església -principalment d'ordes religioses- escolaritzen avui un 25% dels alumnes és gràcies a la renovació d'aquestes escoles que va impulsar el Concili. Si els centres universitaris de més prestigi són de titularitat catòlica és perquè el diàleg amb el món modern també el va promoure el Concili. Si avui l'acció social de les comunitats cristianes està donant la resposta més àmplia possible a la crisi de l'estat del benestar és perquè molt van creure de veritat que l'Església "se sent de debò íntimament solidària del gènere humà i de la seva història", de la Gaudium et Spes .
Una xarxa diversa
Es podria dir que deixant de banda el Barça, el RACC i La Caixa -i potser el Club Super 3-, l'Església és la institució amb més presència territorial i sectorial més àmplia i diversa a Catalunya. És cert que la imatge d'una parròquia amb un mossèn d'avançada edat fent missa davant de quatre dones encara més grans que ell no sustenta aquesta idea. Però l'Església és un entramat d'entitats, associacions i iniciatives de titularitat molt diversa que se sobreposen. El més visible són els bisbes. I per pes demogràfic i capitalitat, l'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, assumeix la màxima visibilitat com a representant de l'Església a Catalunya. Alhora, Montserrat, ara amb l'abat Josep Maria Soler, és l'exemple clar que no tot depèn dels bisbes. L'abadia benedictina actua sovint de complement al que els bisbes no poden dir. Però a Catalunya hi ha uns 7.000 religiosos i religioses més organitzats en uns 150 ordes religiosos. Un exèrcit que multiplica el miler llarg de capellans que hi ha en actiu a Catalunya. A això s'hi poden sumar un nombre no quantificat d'associacions, fundacions i entitats catòliques. Tots amb les seves comunitats, escoles, santuaris, publicacions, obres culturals, residències, hospitals, obres socials, ONGs... Aquest xarxa diversa és un dels trets més significatius que manté l'Església a Catalunya en un esperit plenament conciliar.
