El xoc identitari xinès

PeriodistaAl Gran Basar d’Urumchi, la capital del Xinjiang, hi ha una pantalla gegant amb vídeos sobre les tradicions dels uigurs. Aquesta minoria ètnica de pell torrada i religió musulmana encara és (segons les dades oficials) el grup de població majoritari a la regió (45%), seguit molt de prop pels han (40%), l’ètnia majoritària a la Xina. Davant l’atenta mirada de soldats de l’exèrcit xinès, uns turistes han fotografien uns ballarins que, enfront d’una espigada torre de tall islàmic, ballen una dansa tradicional uigur.

És només una mostra de com la Xina aborda la seva heterogeneïtat cultural i racial. El país més poblat del món reconeix 56 grups ètnics dins les seves fronteres, malgrat que els han representen al voltant d’un 92% del total de població. És a dir, més de 1.200 milions de persones. Segons Maria Hanali, ciutadana de Xinjiang de la minoria kazakh, “els xinesos coneixen molt poc la seva diversitat social i cultural i el govern no hi ajuda, ja que ofereix una visió folklòrica en què només destaquen els vestits llampants, el menjar, la música o la dansa tradicional”.

La seva afirmació la reforça any rere any quan veu que a la gala de Cap d’Any de la televisió pública hi apareixen nois i noies somrient amb la seva indumentària tradicional, cantant en la seva llengua i ballant a ritme d’instruments propis de la seva regió. El programa més vist de l’any perpetua i amplia la percepció de Hanali: un respecte a la diversitat més de portes enfora que efectiu de portes endins.

La Xina està distribuïda territorialment en 22 províncies, 5 regions autònomes, 4 municipalitats (Pequín, Tianjin, Xangai i Chongqing) i 2 regions administratives especials (Hong Kong i Macau). Les regions autònomes ho són perquè tenen històricament una majoria social d’una ètnia diferent de la han. Hi trobem els zhuang a Guangxi, els mongols a l’anomenada Mongòlia Interior, els tibetans al Tibet, els uigurs a Xinjiang i els hui a Ningxia.

La proporció sobre el terreny

La població total d’aquestes cinc minories ètniques superaria per poc la població d’Espanya, però a la Xina no representen ni tan sols un 4% del cens, malgrat que aquestes províncies conformen el 47% del territori. Políticament, la principal diferència és que la llei els garanteix una sèrie de drets que inclouen una certa independència financera i planificació econòmica, competències en promoció artística, cultural i científica, i organització pròpia de la policia. Sobre el paper, també es protegeix l’ús dels idiomes locals amb educació diferenciada i mitjans en llengua pròpia i es garanteix que el president de la regió sigui membre d’una de les minories ètniques, però amb carnet del Partit Comunista Xinès (PCX).

Però a diferència del que explica la legislació, la situació real no sembla tan harmònica com al govern li agradaria. M.M., una noia d’ètnia hui resident a Pequín que prefereix no revelar el seu nom, reconeix que “la Xina té moltes polítiques positives en favor de les varietats ètniques amb efectes en cada regió, però el problema és com s’acaben realment fent efectives”. Els hui no tenen un distintiu fenotípic evident i diu que mai no s’ha sentit maltractada per ser “diferent” a Pequín.

El problema és, però, que la seva nacionalitat administrativa, el hukou, no és de Pequín, i això encareix alguns serveis com l’educació i la sanitat. Es tracta d’un problema que tenen al voltant de 300 milions de xinesos que han emigrat a altres províncies. La jove hui, de 34 anys, assegura que estima el seu país i té fe. “Els canvis no són automàtics”, diu, conscient que el govern va anunciar fa dos mesos una gradual reforma del pervers sistema del hukou.

El hukou és un maldecap per a la població, però al PCX el preocupa tant o més l’estabilitat i la pau social a les regions autònomes del Tibet i Xinjiang. Pequín segueix considerant el Dalai-lama un agitador perillós o, amb les seves paraules, “un llop amb pell de xai”. Sense anar més lluny, quan aquesta setmana la portaveu xinesa del ministeri d’Exteriors, Hua Chunying, es queixava de l’ordre de detenció de Jiang Zemin que ha fet la justícia espanyola, acusava el líder religiós (no polític) tibetà d’estar darrere d’aquesta “conspiració”.

El problema del Tibet, tot i ser molt més conegut, no és tan greu avui com el de Xinjiang. La causa tibetana té molts suports internacionals mediàtics, però la causa uigur té sempre a sobre l’ombra del terrorisme. Des de l’any 2009, quan una revolta va enfrontar uigurs i han als carrers d’Urumchi, i va deixar uns 200 morts entre els dos bàndols, la situació s’ha tornat més incòmoda que mai. Xinjiang, amb 20 milions d’habitants, va estar “castigat” un any sense internet i encara avui és habitual veure tropes de l’exèrcit armades amb pals i fusells patrullant i vigilant els barris de majoria uigur en diverses ciutats.

El Turquestan Oriental

Aquesta zona, que els uigurs anomenen Turquestan Oriental, també té aspiracions independentistes com el Tibet, però en lloc de monjos vestits de taronja explicant les virtuts de la causa, un dels principals grups que hi dóna suport és el Partit Islàmic del Turquestan, una organització considerada terrorista per la Xina i altres països. Per fer-nos una idea de l’amenaça que suposa aquest moviment per a la pau social xinesa, a l’octubre aquest grup va reivindicar un atac amb cotxe bomba amb cinc morts al lloc més vigilat de tot el país: la plaça de Tiananmen.

Llegat desaparegut

Kashgar

Aquest punt neuràlgic de la Ruta de la Seda va veure l’any 2009 com el seu antic nucli històric quedava en gran part destruït per una reforma urbanística del centre del municipi. Situat uns 200 quilòmetres al sud del Kirguizistan, és encara un dels nuclis uigurs més importants que perviu al país.

Kashan

Aquesta ciutat amb 2.000 anys d’història va ser una de les últimes a quedar sota les aigües del Iang-Tsé en finalitzar les obres de la gran presa de les Tres Gorges. L’obra va obligar a desplaçar 1,3 milions de xinesos, que van ser reassentats en diverses ciutats de nova construcció.

Pequín

La zona de les torres del Tambor i la Campana està en obres. Malgrat que no s’hi construiran gratacels, l’Ajuntament ha tirat a terra tota una àrea de hutongs, els carrerons tradicionals del Pequín antic, i els ha substituït per finques reconstruïdes del mateix estil arquitectònic.

Uigurs

Destaquen per ser la minoria musulmana més nombrosa juntament amb l’ètnia hui. De pell fosca i trets fenotípics més pròxims al Pròxim Orient, els 10 milions d’uigurs són originaris de Xinjiang, la província més gran de la Xina, situada al nord del Tibet.

Tibetans

És l’ètnia més coneguda pel carisma del líder religiós budista, el Dalai-lama. La població tibetana arriba als sis milions de persones i la seva influència cultural va més enllà de les fronteres de la regió autònoma del Tibet.

Zhuang

Són la minoria ètnica de la Xina amb més ciutadans després de l’ètnia han. Els seus 17 milions d’habitants viuen principalment a la regió autònoma del Guangxi, situada al sud del país i fronterera amb el Vietnam. També tenen una llengua pròpia diferent del mandarí.

Han

És l’ètnia majoritària, amb més de 1.200 milions de persones. Estan repartits per tota la geografia xinesa i només són minoria en algunes regions autònomes.

Mongols

A diferència de moltes minories ètniques, els sis milions de mongols tenen un país on emmirallar-se. Curiosament, la regió autònoma que la Xina anomena Mongòlia Interior rep el nom de Mongòlia Exterior al seu país d’origen.