El Mundial de futbol: una passió de molts, un negoci de pocs

Cap d’esportsCom va dir Gramsci, “ Tutto è politica ”. Un cop la pilota comença a rodar, la cosa és diferent, però abans els governs, els alcaldes i els empresaris no veuen un Mundial de futbol com un esport. El veuen com una font de poder, de negocis, de guanyar diners. A l’espera de veure si la FIFA decideix deixar Rússia i Qatar sense el dret d’organitzar els pròxims Mundials per haver incomplert el codi ètic durant el procés d’elecció de les seus, aquesta competició ens permet entendre prou bé com funcionen les coses arreu del planeta: aquesta setmana tenim Mundial al Brasil -on el 2016 tindrem els Jocs Olímpics-; el 2018 s’han de fer a Rússia, on hem viscut uns Jocs Olímpics d’Hivern no fa gaire, els més cars de la història; i el 2022 li toca a Qatar, un país que ha comprat uns quants clubs de futbol i en patrocina d’altres. És a dir, els Mundials s’han encarregat a estats econòmicament emergents, amb la seva capacitat per marcar paquet als despatxos però també amb una gran incapacitat per evitar dins seu fortes desigualtats.

Sempre que un estat és escollit per organitzar un Mundial, comença una lluita ferotge entre ciutats i governs regionals per poder ser seu del torneig. El 1982 Sant Sebastià i Santander van viure com una derrota el fet de no poder ser seu dels Mundials, després de llargues negociacions que van tenir més de política que no pas d’esport. El Brasil ha repetit alguns dels errors que ja va cometre el 1950, quan va poder organitzar un Mundial per primer cop. Llavors, les ciutats del nord com Recife, Salvador de Bahia, Fortaleza i Natal van barallar-se entre elles fins al final per poder ser seu dels partits. Va ser un desgavell tan gran que el govern central no va poder posar-hi ordre, cosa que va obligar la FIFA a enviar-hi el seu vicepresident, l’italià Ottorino Barassi, perquè hi intervingués. Barassi en sabia, d’organitzar Mundials: el 1934 Mussolini li havia encarregat l’organització del segon Mundial de la història, quan Itàlia va aixecar estadis moderns per deixar clar al món de què era capaç el feixisme. Reconvertit en demòcrata, Barassi va arribar al Brasil tot just uns mesos abans de l’inici del torneig, i va decidir que l’única seu del nord seria Recife, on es van jugar partits en un estadi tan precari que no tenia ni aigua calenta. Aquell 1950, com ha passat ara, va caldre mobilitzar milícies per ajudar en les obres, i caldrà veure l’estat final de les instal·lacions un cop comenci el Mundial. I confiar que no passi com el 1950, quan abans d’un Brasil-Iugoslàvia de la fase de grups el capità iugoslau es va obrir el cap sortint al terreny de joc per culpa de les obres que s’estaven realitzant a Maracanã. Mitic, el capità dels balcànics, va entrar al terreny de joc mig grogui quan els seus ja perdien per 1-0.

Des de llavors, però, el futbol s’ha convertit en una màquina de produir diners més sofisticada. Les últimes fases finals han sigut èxits organitzatius, amb estadis bonics i plens. Però hi ha una diferència prou evident respecte al 1950: llavors les entrades no eren cares. De mica en mica el futbol de primer nivell s’ha convertit en un plaer de pocs. El Brasil, considerat per molts com un dels països on més s’estima aquest esport, ha sortit al carrer per protestar pel Mundial. No es protesta contra el futbol. Es protesta contra el negoci, contra la perpetuació d’un sistema en què quatre polítics i empresaris ben situats es reparteixen el pastís fent veure que són gent de valors.