LA CONFESSIÓ, LA REPERCUSSIÓ SOCIAL
Ara Premium 03/08/2014

El procés sobiranista no es frenarà tot i l’impacte del cas Pujol

Els analistes coincideixen que la sotragada afecta CDC i Mas, però no aturarà el camí cap al 9-N

6 min
LA FORÇA DEL CARRER 
 El paper clau de la societat civil en el procés facilita la digestió del cas Pujol.

Director audiovisualEl director i productor cinematogràfic Pere Portabella, assegut al seu despatx de la rambla de Catalunya, veu la vida en imatges: “La història de l’estàtua de Pujol que ara volen treure a Premià és de pel·lícula de Fellini. Quina desfeta més monumental”. I el notari Juan José López Burniol s’abona a la frase de la setmana: “Fixa’t que jo no l’he votat mai i sento el que li ha passat...”

La caiguda del líder

El lideratge de Pujol explica l’impacte de la confessió

La dimensió del personatge explica l’impacte. Àngel Castiñeira, director de la càtedra d’Esade Pensar el lideratge, afirma: “Pujol era un referent metapolític. Era un pare de la pàtria. Definia el país: «És català tothom que viu i treballa a Catalunya i en vol ser»”.

El president del Cercle d’Economia, Antón Costas, està de vacances. L’ARA el localitza embocant la ria de Vigo: “Bárcenas no era un referent moral. Tu recordes els polítics que han sigut referents morals. De Pujol se n’havia derivat l’adjectiu pujolista, una etiqueta més còmoda de portar que la de nacionalista, sobretot per a molta gent que no volia trencar amb Espanya, gent que era pujolista fins i tot en la seva manera de ser independentista, perquè Pujol encarnava el dilema del país: «Jo no sóc independentista, però el dia que hi hagi un referèndum votaré que sí»”.

Castiñeira ha reflexionat molt sobre lideratges: “Hi ha una diferència fonamental: Mas fa de líder, Pujol és líder. Pujol assumia vitalment el rol de líder. Va ser líder espiritual a la presó, líder cívic dirigint campanyes de propaganda, líder financer i empresarial a Banca Catalana, líder polític [president]... És un líder full time. Això té un problema: que és un lideratge unidimensional. Perquè si no es conreen les amistats ni els espais de lleure, es descuida la família, la dimensió humana es fa més petita. Pujol té braços de tenista: un braç amb un bíceps molt desenvolupat, el de líder, i l’altre braç, el personal, més prim”.

El futur de CDC

Com afecta el cas Pujol al lideratge de Mas?

Pujol esquitxa Mas? Costas afirma que “Mas té material psicològic d’au Fènix”, i el veu més capaç de liderar que a altres dirigents. López Burniol creu que “CDC està tocada de mort, i com que Mas és un home de CDC, seguirà la sort de CDC”. Castiñeira assegura: “Quan hi hagi eleccions, CDC ho pagarà. Mas diu que la seva fortalesa no depèn de Pujol sinó de la gent. I la gent la tindrà al carrer, això segur. Però si la gent no el vota…”

José Antich, exdirector de La Vanguardia (2000-2013), afirma: “Pujol ha posat en risc la credibilitat del seu successor. I a CDC l’aboca a una refundació tan profunda que no es pot fer canviant de cares. Afecta la marca i el nom, que han quedat seriosament tocats. Al novembre farà 40 anys de la fundació de CDC a Montserrat. Podrà celebrar-ho amb un acte públic? D’aquí l’alt grau d’enuig del president Mas, que havia treballat per superar la figura de Pujol. Ja feia anys que Mas no li consultava res a Pujol i Pujol ja no tenia cap influència”.

Malgrat el cop, hi ha una coincidència sobre els efectes. Portabella diu: “L’independentisme no estava en mans de CDC sinó dels moviments socials. I no desmobilitza la consulta decisivament. CDC no és la proa del moviment. El president de la Generalitat, que és Artur Mas i és de CDC, s’ha situat a la proa, però l’impuls és del carrer, de la gent, que s’encara al poder per la sentència de l’Estatut el 2010 o, el 15-M, per les preferents i els desnonaments”.

Burniol ho veu igual: “És menys transcendent del que sembla. El poder ja no és en les institucions i els partits. És al carrer. A Catalunya s’està produint un fenomen revolucionari sense revolució: la substitució d’una classe dirigent per una altra. Líders de Barcelona substituïts per líders de comarques. El grup social que ha tingut el poder a Catalunya l’està perdent. Allò de Serra i Roca, o de Raventós i Pujol: eren de les mateixes famílies, les mateixes escoles, ballaven amb les mateixes noies a les mateixes festes... A partir d’ara serà diferent”.

Hi coincideix el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona: “Mas condueix, al costat de la gent, un país complex i divers. El lideratge messiànic ha passat a la història”.

Portabella fa el paral·lelisme amb la seva època d’activista: “Nosaltres vam passar de l’Assemblea de Catalunya a ocupar un escó al Senat. Diria a aquests moviments socials que no es deixin acomplexar. Ja n’aprendran, de fer esmenes”.

El març del 2011 Jordi Pujol va pronunciar una conferència que mai va pensar que hauria de fer: Residuals o independents? : “Durant més de 55 anys he treballat pensant que jo, abans que res, sóc català. I que això és compatible amb ser espanyol, i participar a fons i lleialment en un projecte espanyol que això ho respectés. Si Espanya rebutgés ser català tal com he dit, jo deixaria de sentir-me espanyol. Gairebé m’avergonyeix veure com la meva i la nostra actitud -que eren fruit d’un sentit de responsabilitat i de solidaritat autèntiques, d’arrel moral tant o més que política- ni han estat enteses ni correspostes. Han estat i són burlades. Després de molts anys de dissuadir els independentistes, ara em trobo que no tinc arguments per rebatre’ls”.

Per Castiñeira, els milers de catalans que la conferència de Pujol va arrossegar cap a la independència ja han canviat i no tornaran enrere, perquè el pic d’influència social de l’expresident ja ha passat.

Portabella va estar vinculat a ICV i manté una cordial relació personal amb Felipe González. Va participar en la Via Catalana a la ratlla de Vinaròs, al costat del seu amic Carles Santos, compositor: “L’important és la mobilització de la gent, i això serà un procés llarguíssim”. López Burniol va més lluny: “El procés es pot radicalitzar si la gent creu, amb raó o sense, que l’Estat instrumentalitza els fets políticament”.

El professor d’història contemporània Joan B. Culla no ho té tan clar: “Els hostils al procés poden revestir la seva posició amb pretesos arguments morals, i desqualificar el conjunt del nacionalisme com una cosa mafiosa, fraudulenta i delictiva. Caldrà un esforç col·lectiu per desmuntar aquesta fal·làcia. Sense anar amb el lliri a la mà; perquè Pujol ha admès greus irregularitats, sí, però de guerra bruta n’hi ha”.

La directora i productora de cinema Isona Passola mira al futur: “La societat es vol regenerar. És una societat de classe mitjana, il·lustrada, amb educació. Des de Ciceró sabem que la corrupció és innata al poder. I no em conformo a pensar que com que som mediterranis i catòlics ens confessem i en canvi al nord tenen la culpa luterana i no fan trampa. El que tenen és cinc vegades més inspectors d’Hisenda. Justament perquè vull que la justícia funcioni i vull uns impostos que assegurin l’estat del benestar, val la pena un nou país, i sé que el podem tenir”.

El doctor Padrós ho exemplifica pel cantó de la sanitat: “Tenim l’obligació de no ser pessimistes. La majoria de la gent és honesta. Miri els metges i el personal sanitari: se sacrifiquen per menys diners per mantenir el mateix nivell de servei. I el sistema sanitari català de Laporte, de Trias o de Geli ha vertebrat el país com poques coses, perquè és una pota fonamental del benestar”.

Cap al 9-N

El repte de la regeneració un cop enterrat el pujolisme

El professor de filosofia resident a Nova York Jordi Graupera afirma: “Som un país més lliure que fa una setmana. Un dels problemes del procés, que és en la mateixa paraula, és que, com que és un viatge, podia semblar que la resta era secundària. I hi havia el perill que ens en anéssim amb el dolent. Doncs no, un cop hem tocat el tòtem, res no és intocable. No pensem que superar el pujolisme és superar la corrupció. Superar el pujolisme vol dir superar una via morta. Això també ho fa alliberador. A mesura que passen els dies tinc un punt d’eufòria perquè s’entenen moltes més coses. Per què s’havia tornat independentista primer la gent i després el polítics? Doncs perquè ara sabem que els polítics depenen de l’ statu quo (pujolisme aquí equivaldria a PSC, també). Ara sabem de què anava l’etapa autonòmica: tindreu pau social a Catalunya a canvi de dèficit fiscal. Això ha sigut una victòria del procés, hem anat trencant lligams i ara ens alliberem d’Espanya i de les nostres misèries. No podem canviar la naturalesa humana però sí minimitzar-ne les externalitats, i si depens d’Espanya per acabar amb la corrupció, malament, perquè a Espanya li interessa utilitzar-la”.

Costas conclou: “No tinc un sentiment tràgic, la societat catalana té una capacitat extraordinària per trobar i modelar una resposta. Si Ada Colau o Podem són referents? Jo necessito almenys dues eleccions per comprovar-ho...”

stats