El PP s’activa per evitar un naufragi a Catalunya

Barcelona“Ens hem de treure de sobre els complexos”. Aquesta frase pronunciada ahir per un dels assistents al míting central del PP a Barcelona resumeix a la perfecció l’estat d’ànim de la militància popular catalana, desencantada per les polítiques que han fet els seus (pujada d’impostos, rescat de la banca, etc.) i que veu com l’independentisme està guanyant la batalla de l’opinió pública. Per això, Mariano Rajoy, obligat al seu torn a apujar el to per compensar la relliscada masclista del seu candidat, Miguel Arias Cañete, es va dirigir amb especial carinyo a la seva tropa. “Sou importants perquè no sou nacionalistes. Simplement sou catalans, i representeu molta més gent de la que us podeu imaginar”, els va dir entre aplaudiments i cares d’emoció. Abans d’això, Rajoy havia tirat de l’argumentari clàssic del PP per dir que ells volen “una Catalunya unida, espanyola i europea, i no una Catalunya dividida, fora del món i aïllada”.

El PP s’ha activat i l’última setmana tornarà a portar Cañete i pesos pesants com Cospedal o Feijóo. I és que si algú necessita urgentment una victòria a tot Espanya el 25-M són els populars catalans, que pateixen una autèntica sagnia de vots cap a Ciutadans i afronten l’amenaça de Vox, el partit d’Aleix Vidal-Quadras, que a l’hora del míting va fer circular un vídeo en què denunciava el suport que el PP ofereix a CiU en diversos municipis. Rajoy va contraatacar amb un argument del gust del militant de base: “Sou membres del partit més gran d’Espanya, el partit que governa, i guanyarem perquè se senti la nostra veu votant un partit gran”.

El PP es va llevar ahir amb la sensació d’haver concedit un gol d’avantatge a l’adversari abans del partit. Totes les portades destacaven la greu relliscada de Cañete i l’alegria amb què s’havia rebut a can PSOE. Donades les circumstàncies, però, Barcelona oferia una oportunitat única per girar full. Ningú, ni tan sols l’única dona que va prendre la paraula, Alícia Sánchez-Camacho, va referir-s’hi. La consigna era clara. Calia girar full tan ràpid com fos possible, i el procés sobiranista era la millor opció possible.

“Vosaltres no us esteu inventant la història, defenseu allò que Catalunya ha estat sempre, i això és el que haurien de defensar tots”, va vociferar el president espanyol indignat en una proclama que va sonar a crida a sometent per deixar clar que el PP és el baluard més sòlid a hores d’ara contra les ànsies independentistes de bona part de la població catalana. “En aquesta qüestió no es poden fer experiments”, va concloure.

Forat negre electoral

La realitat és que el PP es juga a Catalunya, el seu tradicional forat negre, bona part de la batalla europea. Les enquestes dibuixen un panorama ombrívol. Segons l’últim CEO, el PP se situa en quarta posició amb un 12,1% d’intenció de vot, lluny del tercer (el PSC, amb un 16,9%) i pressionat per darrere per ICV-EUiA (11,3%) i Ciutadans (9,9%). Per això, Cañete va fer una crida a repetir el resultat de les últimes eleccions catalanes, en què va obtenir un 13% dels sufragis i 19 escons, la xifra més alta que ha assolit mai. La perspectiva de caure fins al cinquè o fins i tot sisè lloc el 25-M en unes eleccions en què van arribar a ser segons a Catalunya el 2004 és un autèntic malson. Això sumat a una clara victòria dels partits favorables a la consulta dibuixaria un panorama difícil d’explicar a les cancelleries europees. I si s’hi sumés una derrota en l’àmbit espanyol davant del PSOE (imputable potser a la patinada de Cañete), provocaria un autèntic terratrèmol al carrer Génova amb derivacions a la Moncloa. Per això el PP sap que es juga la credibilitat del seu projecte polític a Catalunya i ha d’evitar un naufragi. Rajoy mateix va fer un pronòstic arriscat: “Guanyarem amb els vots de molts ciutadans de Catalunya. El temps ho dirà”.

Aconseguir un bon resultat a Catalunya passa, segons els estrategs populars, per concentrar el vot unionista. Per això Alícia Sánchez-Camacho va carregar contra Elena Valenciano perquè en un acte amb el PSC es va fer una foto amb una senyera i una bandera europea, i no amb l’espanyola (obviant que als actes del PSC no hi sol haver mai banderes espanyoles). Lluny han quedat els temps del gir catalanista del PP de Josep Piqué, en què es recomanava als militants que no portessin banderes espanyoles als actes de partit. Ahir hi havia més rojigualdas que senyeres i europees, i les exhibia amb orgull gens dissimulat un públic d’una edat mitjana molt elevada, atent especialment als discursos sobre les pensions.

Informe d’Exteriors

Per acabar de reblar el clau, el ministeri d’Exteriors va fer públic ahir un nou informe jurídic (avançat per El Mundo ) contra els efectes d’una eventual declaració d’independència. El més curiós del cas és que, al costat dels arguments coneguts (inexistència d’un dret de secessió, el respecte al principi d’integritat territorial, la inaplicabilitat del dret a l’autodeterminació dels pobles en el cas català, l’exigència d’un reconeixement internacional per poder accedir a l’ONU, etc.), l’Estat es col·loca per primer cop en un escenari postindependència per recordar que Catalunya s’hauria de fer càrrec d’una part “equitativa” del deute i que Madrid reclamaria una compensació pels béns immobles de titularitat estatal en territori català. Evidentment, es fa amb la intenció d’advertir que el futur estat català no naixeria sense dèficit, però sense voler atorga un plus de plausibilitat a la possibilitat de la secessió.

El discurs del PP cau de vegades en aquest tipus de contradiccions. De fet, ahir Rajoy va dir als 2.000 assistents al míting que ells eren la garantia “que no passarà res que després s’hagi de lamentar”. En què quedem? Pot passar o no pot passar? Pel públic d’ahir, és una possibilitat simplement inimaginable. Tot i així, Camacho va insistir que a Catalunya “es rebutja aquells que no combreguem amb l’independentisme” i que els populars ho passen “molt malament” per un procés que “divideix famílies i amics”.

En acabar el míting, Rajoy es va topar amb l’estelada d’un balcó encarat al Barcelona Teatre Musical. Uns metres més enllà uns manifestants cridaven. Per la independència? No. Per les retallades.