Preguntes europees i respostes espanyoles

BarcelonaEn aquest panorama de pantalles de plasma, preguntes pactades i polítics amb poca cintura, la comissària europea Viviane Reding va donar ahir una lliçó. Sabia a què venia a Barcelona i portava el missatge ben après. “Quedeu-vos. La UE necessita Catalunya com necessita Luxemburg”. És el primer cop que Brussel·les amplia i matisa el seu discurs. Més enllà de l’habitual “són els estats els que formen la UE i, si un territori se’n va, haurà de demanar de tornar-hi a entrar” -que també hi va ser-, Reding va venir a reclamar “a les dues parts una negociació”.

“¿La Unió Europea pot prescindir d’una economia tan forta com la catalana perquè vulguem canviar d’estatus polític?”, li van preguntar des del públic. El no de Reding va ser ràpid -i va arrencar aplaudiments- però de seguida va venir la segona part: “Però no és moment de pensar a trencar”.

La Comissió ha sortit finalment de “l’afer intern” per demanar directament al govern espanyol que segui a taula i “busqui una solució amb què tothom pugui estar d’acord”, en el marc de la Constitució espanyola -va insistir-. La tercera via de Reding va quedar curta per a molts dels 250 assistents que hi havia a la sala i per a desenes més que opinaven des de Twitter, en una pantalla gegant que hi havia sobre l’escenari. Però el més molest, per com va reaccionar, devia ser el secretari d’estat espanyol per la Unió Europea, Íñigo Méndez de Vigo. Reding i ell són vells coneguts de la política europea i de partit -popular.

Des de l’escenari, la comissària li va passar la pilota. “El meu amic Íñigo, que ha vingut a controlar tot el que dic, potser vol intervenir”, li va dir, buscant complicitats amb la primera fila. L’altra política, la del no hi ha res a parlar, va aparèixer en escena. “Només els tontos discuteixen els fets, i això [que una Catalunya independent quedaria fora de la UE] és un fet”, va deixar anar Méndez de Vigo, agafant-se, curiosament, a una frase de Lenin. Els xiulets de la sala van acabar tapant les paraules de l’exeurodiputat i ara responsable de la política europea espanyola, que ja havia començat advertint que “els comissaris europeus estan cansats que cada cop que vénen aquí els preguntin el mateix”.

Aliada Reding

La vicepresidenta Reding sempre ha estat una aliada amb idees massa clares per al govern espanyol. Fa un any, quan va estrenar a Cadis aquests diàlegs amb els ciutadans europeus, que s’han celebrat en 45 ciutats de la UE, ja va provocar un conflicte amb Madrid per una entrevista concedida al Diario de Sevilla. La comissària va tallar el periodista que assegurava que, segons la Convenció de Viena, l’estat que s’independitza abandona tots els organismes internacionals dels quals formava part abans, amb un “Vinga, home, la legislació internacional no diu res que s’assembli a això”.

Ahir, quan un periodista li va demanar en roda de premsa què en pensava del dret a decidir, Reding va assegurar que respecta “el dret dels ciutadans a expressar-se”. “Qui sóc jo per dir que no teniu dret a expressar-vos?”, va rematar. “Les Constitucions i els tractats de la UE no són intocables. A Luxemburg canviem sovint la Constitució. Trobeu una sortida”, va reclamar la vicepresidenta de la Comissió.

Durant més de dues hores, a peu dret dalt d’un escenari, per on es movia i gesticulava amb naturalitat, la comissària va escoltar i respondre. D’això es tractava l’acte. Va començar en català, declarant-se “emocionada” de ser aquí “perquè m’estimo molt Catalunya”. Reding és una política de raça. La més veterana de la Comissió Europea, on fa quinze anys seguits que ocupa carteres de responsabilitat i on ha anat guanyant poder i presència mediàtica.

Però no va voler gaires preàmbuls. Va reclamar ràpidament la primera pregunta. “¿Pensa que la UE escolta la seva veu?” El 54% del públic, amb un petit aparell per votar electrònicament, va dir que no.

Feia molt de temps que en un acte sobre la UE a Barcelona no hi intervenien tanta gent jove i tantes cares noves. Es va parlar d’educació (“La UE no té competències sobre els sistemes nacionals d’ensenyament”, es va defensar Reding); de la crisi econòmica (“Ja hem sortit del túnel però no hem resolt el problema”); de control democràtic (“Hi ha queixes perquè moltes decisions s’han pres en ple pànic per acords intergovernamentals i fora dels tractats; si no ho haguéssim fet així encara estaríem enmig de la crisi”); d’immigració (“La no discriminació i el dret a la lliure circulació no són negociables”). Fins i tot d’Ucraïna, quan uns ucraïnesos van desplegar una bandera per demanar si la Unió Europea els ajudaria amb el que ve a partir d’ara o els deixaria en mans de Rússia. La resposta lamentant els morts va ser vaga. De l’austeritat i de les retallades en l’estat del benestar no se’n va dir pràcticament res. De l’atur, tampoc. I durant més d’una hora, ja només va existir un tema. El tema.

Reding insistia que la UE és l’espai on “preservar la cultura i la llengua” i comparava l’orgull dels catalans amb l’orgull que ella sent pel luxemburguès.

Aleshores la comissària va demanar als assistents si pensaven votar a les pròximes eleccions europees del 25 de maig per fer sentir la seva veu. El 89% van dir que sí. Una intenció de vot que les institucions europees ja no imaginen ni en els seus somnis més optimistes. “Voteu personalitats fortes”, va demanar Reding, que fins fa poc apareixia a les travesses d’aspirants a presidir la futura Comissió Europea.

Al final, es va tornar a votar la primera de totes les preguntes. “¿La UE escolta el que tens a dir?” Un 53% va tornar a votar que no. “No?”, va exclamar la comissària. “Hi ha una cosa que els luxemburguesos i els catalans tenim en comú. Som uns cap quadrats”. Joc de cintura fins al final.