El viacrucis pel diàleg, als mòbils d'Unió

BarcelonaCiutadans al Parlament sense tanques que els separin dels diputats, colze a colze amb ells. La imatge habitual aquesta legislatura són les escridassades davant l'hemicicle contra les retallades. Ahir, en canvi, polítics d'esquerres i de dretes -amb excepció de PP i Ciutadans- i les seves famílies es barrejaven amb desconeguts que participaven a la cadena. La falta de solemnitat era notòria; fins i tot hi havia parlamentaris que duien samarreta o la camisa per fora, com era el cas del cap del grup parlamentari de CiU, Jordi Turull. L'únic diputat vestit amb tots els honors, a punt fins i tot per assistir a una recepció amb la reina d'Anglaterra, era el democristià Roger Montañola.

És agradable de tracte i encaixa intel·ligentment els acudits sobre el seu partit. Em comenta una iniciativa burlesca de Twitter que parodia la Via Catalana, però a favor del diàleg: el viacrucis por el diálogo . Montañola m'explica que els fa tanta gràcia, això del viacrucis pel diàleg, que juntament amb altres membres del partit tenen un grup de WhatsApp que es diu així. I per demostrar-m'ho, m'ensenya el mòbil. Montañola, com qualsevol persona civilitzada, és partidari del diàleg, però durant la cadena em sorprèn cridant "Independència!" Els seus col·legues de federació, CDC, també ho fan. Fins i tot el senador Cleries i els diputats Coromines i Turull branden estelades. Són els únics diputats que en porten. Els representants d'ERC llueixen les samarretes grogues de l'ANC. Marta Rovira calça unes Vamcat de color lila, i els seus fills, unes amb l'estelada clàssica. La diputada Agnès Russiñol porta unes sabatilles verdes de Ganso, la marca dels indies amb calés.

Hi ha divisió a l'hora de cridar "Independència". CiU i ERC ho secunden; PSC, ICV-EUiA, la presidenta del Parlament i els seus antecessors Rigol i Benach no ho fan. El membre d'EUiA David Companyon i la seva família aixequen el puny socialista quan sonen Els segadors . El seu fill desplega una bandera comunista, amb la falç i el martell, i una senyera impresa. Companyon em demana que li enviï una fotografia que he fet d'ells, un souvenir d'un moment tan íntim i reivindicatiu.

No són les úniques persones a les quals assisteixo durant la celebració. Apareixen d'espontanis el matrimoni Jaume Perelló i Mercè Huet, de 90 i 83 anys, respectivament. "En fa 65 que estem casats", m'expliquen. Això té més mèrit que aconseguir la independència, responc. Són antics botiguers residents al barri de la Ribera que s'han acostat al Parlament, xino-xano, ajudats pels seus bastons. No saben on ubicar-se i els acompanyo a un punt on una família els fa lloc. Aprofito per parlar amb ells. Perelló assegura que és independentista de tota la vida. Als onze anys ja formava part d'una penya de Tàrrega que es deia Nosaltres Sols. A la Guerra Civil el van enviar al front de l'Ebre. Hi va combatre fins que el van ferir de bala. Va estar sis mesos en un hospital del bàndol nacional. Recorda que l'atenia el fill d'Eugeni d'Ors, el doctor Pau d'Ors. L'impacte de bala li va deixar una cicatriu a l'esquena i a l'estómac. Passo la mà per l'esquena: al punt on va entrar el projectil hi té un bony de carn que esgarrifa.

Perelló i Huet s'estan a pocs metres de la delegació de partits internacionals que han volgut participar a la Via Catalana, convidats pel Parlament, entre ells representants de l'Aliança de Nacions sense Estat. Qui destaca és Sybren Posthumus, un jove alt i ros representant d'un partit nacionalista de la província holandesa de Frísia. Posthumus es cobreix amb l'emblema de la seva terra, una mena de bandera de l'Espanyol però amb set cors que en veritat són pètals de flors i que representen les illes frisones.

També es podien trobar altres banderes, a la Ciutadella. Davant de la font del parc hi havia un col·lectiu homosexual amb banderes multicolors i estelades. Un noi se'ls mirava amb la bandera de Gibraltar i l'estelada; un altre, amb la samarreta blaugrana del Barça. Estelades, sobretot, de senyeres n'hi ha poques. Potser és que ja no està de moda.

Josep Rull s'acosta a una càmera de TV3 i es mira emocionat les imatges de la cadena arreu del país. "Brutal, és brutal", repeteix. Malgrat la passió de Rull, al Parlament l'espectacularitat és nul·la. Fins i tot quan toca cantar els himnes, els diputats no estan gaire per la feina. Més que res, xerren amb coneguts. Només Turull demana a la família que el secundin amb l'himne de la senyera. La majoria de ciutadans ja han marxat quan arriba el moment de cantar Els segadors . Però els fills de Rovira continuen jugant i la família de Companyon segueix de bon humor. Solemnitat, cap. Normalitat, tota.