UN TAST DE CATALÀ

La temuda pregunta del ‘tirachinas’

EL LINGÜISTA d’un mitjà sap que indefectiblement, tard o d’hora, se li acostarà algú per preguntar-li com es diu tirachinas en català. Sovint l’algú és becari i t’arriba amb aquella fe del catecumen que encara espera respostes clares a preguntes simples.

I sí, al Termcat i l’Optimot hi surt l’equivalent català de tirachinas, no se l’han descuidat: és tirador.

Si només es pretén omplir el buit, tirador fa el fet com qualsevol altra paraula. Si es vol donar resposta a una necessitat comunicativa, és tan poc útil com el buit que omple.

El lexicògraf o terminòleg que decideix que d’això en direm així sense posar-se a la pell de l’usuari, sense plantejar-se si a la vida real és viable dir-ne així, potser en sap molt però la seva saviesa falla per la base.

Si ara fos aquí potser em diria: “Però és que la llengua no té cap més paraula, vols que me la inventi?” Doncs, sí, si cal, però és que ni cal. L’únic que cal és consensuar una proposta comunicativament viable i vehicular-la amb la força que dóna l’autoritat lingüística.

Se me n’acuden tres. Podem tirar per la invenció i dir-ne, per exemple, tiracòdols. O preferir resemantitzar i decidir que en estàndard especialitzarem mandró, que ara és sinònim de fona, en el sentit de tirachinas. O fer la simple adaptació del que ja es diu i conformar-nos amb tira-xines.

El que no podem fer mai és dir-ne tirador, perquè tirador ja significa tantes coses que és com no tenir cap paraula. I no estic denunciant un cas anecdòtic, denuncio tot un corrent de fons que fa que, correctament, les làmpares siguin llums; els bolsos, bosses; els trajos o tratges, vestits; els taparrabos, tapalls i un llarg etcètera.

L’error bàsic és no entendre que en essència la llengua és convenció, i si la filologia ens du a un atzucac comunicatiu, cal fer servir l’enginy per trobar-hi amb consens, seny i arbitrarietat una sortida en lloc de resignar-nos a la sàvia impotència.

Més continguts de

El + vist

El + comentat