Com ens vestíem els catalans?

BarcelonaÉs impossible saber quants hereus i pubilles hi ha a Catalunya cada any perquè molts dels municipis que celebren festa major en tenen, com a mínim, una parella. Però tots, absolutament tots, van guarnits igual. Ells, amb faixa i barretina; elles, amb ret al cap i mitenes als braços. Es considera la manera de vestir tradicional dels catalans però no ho és: la confusió ve dels esbarts dansaires, que a partir del 1910 i a petició dels ajuntaments, que els volien vestits de pagès, confeccionen nous vestits seguint les recomanacions dels estudiosos. “Els folkloristes, amb Aureli Capmany al capdavant, van estereotipar el que era el vestit popular, que ja s’havia perdut feia molts anys. Van fer-ne una versió inspiracional que no responia a la realitat fidelment”, comenta a l’altra banda del telèfon Silvia Ventosa, una de les dues autores del llibre Els vestits populars a Catalunya (Brau), que documenta per primer cop com es vestien realment les classes populars catalanes tant urbanes com rurals entre finals del segle XVIII i principis del XX. Llavors, com era aquesta vestimenta popular tradicional i com l’han pogut documentar?

L’han documentat amb moltes dificultats, perquè si bé hi ha exemples ben conservats de vestits de l’aristocràcia de fa 150 anys, de les classes populars no n’hi ha perquè es feien servir fins que s’esparracaven, i fins i tot llavors s’apedaçaven o se’n feien draps, i no es valoraven perquè no estaven fets amb teixits nobles. Ventosa i la seva companya de viatge en el temps, Montserrat Garrich, s’hi han capbussat prenent referències documentals com gravats, escrits, pintures, exvots, terrisses… Tota una feina d’arqueologia tèxtil per esbrinar com eren els vestits de cada dia de la Catalunya preindustrial.

Calces i camises sense coll

Els bàsics masculins eren unes calces, els pares dels actuals pantalons, que cobrien fins al panxell de la cama o el turmell des de la cintura, on s’ajustaven per una peça de tela quadrada anomenada davantal (les braguetes no existien encara) que tenia botons o cordills. A sobre duien una camisa sense coll perquè el coll és on s’acumula la brutícia i la suor. Quan a partir de la Revolució Francesa es posen de moda les camises amb coll -que després han perdurat a l’armari de tots-, els que feinejaven la duien amb un reforç al coll per evitar que es taqués. Les dues peces s’unien per la faixa, una banda de sarja d’estam o cotó sense costures que subjecta les altres peces de roba a la cintura, escalfa el tors i protegeix la zona lumbar dels grans esforços, evitant que la musculatura es carregui en excés.

Les dones es tapaven amb una brusa i una faldilla de vol feta de manera molt simple (el patró era un gran rectangle) i que s’ajustava a la cintura amb un cordill. A sobre s’acostumava a dur un davantal per evitar que es desgastés la faldilla i molts mocadors per tapar-se tant del sol com del fred, ja que no existien els abrics: duien un mocador al cap, de vegades a sobre del ret que els cobria els cabells, i un altre de gros a sobre de les espatlles i creuat al pit.

Tot i que les dones treballaven, la seva indumentària no era la més pràctica per feinejar, però era impensable que anessin amb pantalons o faldilles més lleugeres, perquè era “immoral ensenyar les cames”, explica Ventosa, que a més indica que també “duien cotilles, tot i que més lleugeres i flexibles que les de les nobles per poder treballar”. En realitat, els vestits populars catalans, que sorgeixen a finals del segle XVIII, eren “una simplificació dels vestits de l’aristocràcia i la burgesia”.

Del Pirineu a l’Ebre

Fins a l’arribada de la industrialització tot estava confeccionat amb teixits de lli o cànem o llana de les mateixes ovelles dels ramats. Se solia filar i confeccionar a casa i la uniformitat amb què es vestia la gent treballadora catalana, de nord a sud, d’est a oest, només es veia alterada amb detalls per aconseguir feinejar més còmodament: els pastors combatien el fred amb tricots (jerseis que es teixien a mà), capes i caputxes, mitjons i mitges fetes a casa i esclops de fusta.

En canvi, les birbadores del delta de l’Ebre no tenien quimera a dur saragüells, uns pantalons estrets i de tela lleugera fàcil d’eixugar, a sota de les faldilles arremangades per evitar que se’ls xopessin als arrossars. Al nostre país les tendències actuals no conserven res de tot allò, però al Perú i Guatemala encara “hi ha presència de vestits populars perquè vénen dels nobles espanyols”. Bé, la barretina i les espardenyes sí que s’han conservat...

Català de cap a peus

El calçat i el tocat era el que més caracteritzava el vestit popular català i que encara es conserva com a distintiu; sobretot les espardenyes, que s’han sabut mantenir a la moda amb noves reformulacions com la de Castañer i la dissenyadora Miriam Ponsa.

Originalment, però, d’espardenyes n’hi havia tantes com llocs on se’n feien i usos que se’ls donaven: les de cinc vetes per a traginers de Castelló de la Plana; les de pinxo de Lleida; les de l’hòstia es feien servir a l’Ebre per evitar la humitat; l’empordanesa no se subjectava amb corretges ni amb cap altre estri, i fins i tot hi havia la russa, que damunt el peu té dues peces que partint una de cada banda clouen al mig, on traven amb capets.

Les barretines també varien de mida i forma de lluir-les segons la zona geogràfica: per exemple aquest segador empordanès la du plana amb gira al davant amb una inclinació a la dreta, en forma de teula i fosca, per la qual cosa s’anomenava musca.

Altres empordanesos, en concret els pescadors, no gastaven barretina sinó barrets impermeables de tela encerada per no mullar-se el cap ni amb el mar ni amb la pluja. Potser per la calor, les barretines tampoc eren gaire buscades a les Terres de l’Ebre, on es preferia un simple mocador ben lligat al cap per protegir-lo de la solana.

L’estètica de les classes populars durant 150 anys “evoluciona poc, no estaven al corrent dels corrents internacionals” i a sobre havien de fer durar molt els vestits. A finals del segle XIX apareixen els abrics i la roba interior per a la gent treballadora i en tombar el segle esclata la modernitat: la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) facilita l’educació i el transport; per tant, el contacte amb realitats i modes alienes, i els corrents noucentistes promulguen una estètica simple. Les cintures baixen, els teixits s’alleugereixen, els cabells s’escurcen.