Antònia Vicens: “L’escriptor ha de saber ser dona, dimoni o gos. La ploma no té sexe”

Escriptora Rebel·lia Tot i l’aparença de dona fràgil, de ben jove Antònia Vicens es rebel·lava contra l’explotació laboral, contra la situació de les dones de la seva generació, contra la dictadura i també contra el més ingrat de la democràcia. Ha volgut llibertat per viure i per escriure

El 27 de març farà 75 anys. Antònia Vicens és un dels grans exponents de la literatura catalana a Mallorca. El 1967 ja va obtenir el premi Sant Jordi amb 39º a l’ombra. El 1981, el Ciutat de Palma per Quilòmetres de tul per a un petit cadàver. El Ciutat de València de narrativa se’l va endur amb Gelat de maduixa, el 1984. La Generalitat li va concedir, el 1999, la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria, i pel mateix motiu rebria el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears el 2004. Antònia Vicens, amb una bibliografia que excedeix la premiada, és un dels grans, però sempre ha volgut viure una vida petita, sense moure’s del seu redol. Ara el seu nom és al titular d’un llibre de converses on es repassa la seva vida, obra i pensaments. Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, de Sebastià Portell (Lleonard Muntaner Editor), es presenta aquesta tarda a Palma.

Què sent quan se la convida a recórrer la vida en una conversa com la que s’acaba de publicar?

Et reconcilies un poc amb tu. Et mires de lluny i sents una certa tendresa per tu mateixa.

Vostè és de Santanyí. Què significa haver nascut i crescut en un poble?

A mi el meu poble em va fer escriptora. Al mig del carrer escoltava la gent que parlava fort, i veia que les paraules els feien riure o plorar. Record que jo pensava: si les paraules tenen aquest poder, jo vull paraules. Vaig començar a llegir, i això que no hi havia ni una sola llibreria a Santanyí. Diuen que aquella època la va marcar el realisme màgic dels llatinoamericans. Ni n’havíem sentit a parlar. Les monges em deixaven llibres, així que llegia els místics. Era un altre món màgic: Teresa d’Àvila levitava i amb els místics em sentia caminar damunt la mar. Vaig començar a crear un món inventat a les parets del meu dormitori. I vaig ser tan agosarada i inconscient que vaig començar a escriure gairebé abans d’haver llegit.

De Santanyí era també Bernat Vidal i Tomàs, apotecari i escriptor. Quin paper va jugar en aquells inicis?

L’anava a veure a la farmàcia i, a més de deixar-me llibres, li duia tot el que jo escrivia. Quan li vaig dur els primers fulls em va dir que escrivís en català. Jo no en sabia, però a ell li era igual si feia faltes. Volia que trobés la meva veu. I jo escrivia molt, hi cercava una higiene, i sí, semblava que em rentava quan escrivia. El pare em va dur una màquina d’escriure de contraban, només n’hi havia tres al poble. Era molt masculí tenir una màquina d’escriure. I jo escrivia i llençava molt a la paperera. Mai no m’he tingut compassió.

Amb una amiga van anar a treballar a un hotel de Cala d’Or. Eren els inicis del turisme i ja va adoptar una postura crítica. La manté avui?

Era una manera de sortir del poble i de tenir uns diners. Al poble ens van tractar de putes. Jo diria que avui tenim el turisme que vam començar als anys 50. En aquells temps s’explotava el territori, s’explotaven els treballadors, que feien feina en unes condicions infrahumanes, i la llengua catalana es va substituir de seguida amb l’arribada de mà d’obra barata que parlava castellà. Jo tenia una rebel·lió molt forta contra tota aquella explotació, ho denunciava. I ara encara denuncio que hem evolucionat molt poc, només en les formes. Ara hi ha sindicats, però l’explotació segueix.

En guanyar el Sant Jordi, amb 26 anys, va rebre ofertes per anar a Catalunya i viure com a escriptora. Però ho va rebutjar.

Havia decidit que escriure fos un acte de llibertat, no volia sentir-me condicionada. Hauria pogut aprofitar-ho per fugir de la feina al turisme i també del poble, però les meves fugides sempre han sigut interiors. De fet, te’n vas a Nova York o a la Xina i tanmateix seràs tu igualment amb els teus problemes.

La dona de la seva generació ha estat una preocupació per a vostè.

Em preocupaven les dones que no tenien cultura perquè els mancaven les crosses que la cultura et dóna. Jo mateixa no tenia estudis, si no hagués llegit tant tampoc les hauria tingut. Pensi que a nosaltres ens educaven en l’obediència, al pare i al marit. També ens educaven en un catolicisme molt estricte. I de sobte, si tenies un poc de cultura, t’adonaves que res de tot allò et servia. Així que la nostra lluita era desfer el camí que ens havien traçat i tornar a començar. La dona ara té accés a la cultura, però arrossega un llast conservador. Les conquestes són superficials: treballar, fumar, dur pantalons... Tot això no té tan abast com pot semblar. Es necessita temps per canviar les ments. Pateixen per ser lliures perquè no estan preparades per ser-ho, ni tampoc ells. Són traves invisibles però reals. La sang no és la que tenim al cos, ens ve de molt enrere.

¿Podem parlar d’una literatura de mirada femenina?

L’escriptor ha de saber ser dona, home, dimoni, àngel, gos o arbre. Si no, malament. La ploma no té sexe.

Acaben de donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Maria Antònia Oliver. Com ho ha viscut?

Amb una enorme alegria, perquè pensen en Mallorca i en les dones. Oliver ha estat la quarta dona que el rep des del 1969. Això vol dir que vivim en un món masclista disfressat de feminisme.

Més continguts de