Alliberats del CIE, condemnats a la clandestinitat

Migrants que eren al centre de la Zona Franca relaten com viuen el risc de ser expulsats després del confinament

La pressió judicial i de diverses entitats internacionals va obligar el ministeri de l’Interior a començar a buidar els centres d’internament d’estrangers (CIE) de l’Estat quan es va decretar l’estat d’alarma, davant del risc que implicava l’amuntegament d’interns i la impossibilitat d’expulsar-los amb les fronteres tancades. El 19 de març eren alliberats els últims migrants del centre de la Zona Franca, l’expedient dels quals va quedar paralitzat, i el govern espanyol va assegurar que buscaria resoldre la seva situació més immediata. La Fundació Migra Studium, que feia el seguiment de diversos casos, assegura que no sempre va ser així. Més de la meitat dels alliberats no tenien prou xarxa comunitària, i alguns es van quedar al carrer en ple confinament. L’ARA ha reconstruït els passos de tres homes del Marroc en aquesta situació. Sense papers i abocats a la clandestinitat, aspiren a regularitzar la seva situació davant l’amenaça de ser detinguts i expulsats un cop s’acabi el confinament.

“Vaig venir a buscar una altra vida i no he portat problemes. No és just que m’expulsin”, afirma el Karim (nom fictici, com el de la resta de testimonis), de 41 anys. Explica el seu cas per telèfon des d’un municipi lleidatà, el seu últim destí des que va ser alliberat del CIE, on havia passat 42 dies. Després de dormir les primeres nits al carrer, es va poder allotjar en un alberg a Barcelona i, posteriorment, a l’espai per als sensellar de la Fira de Barcelona. Després d’uns trenta dies va marxar a Lleida per treballar en la recollida de fruita, com estan intentant fer molts migrants aquests dies.

De moment només ha aconseguit un contracte de quatre dies, però el seu objectiu també és aclarir la seva situació legal. “He d’anar a Barcelona per empadronar-me. M’agradaria poder-hi treballar de forner o pastisser”, afirma. El seu objectiu podria ser complicat. El Karim va arribar a l’estat espanyol el 2001, amagat a l’interior d’un camió, per buscar feina. Va passar per diversos punts de l’Estat, França i Itàlia, però les ordres d’expulsió el van portar a viatjar fins a Bilbao, on després d’un temps el van detenir i enviar al CIE de la Zona Franca. Quan era al centre va prescriure la seva última ordre d’expulsió, i ara queda el dubte de si se’n va activar una altra.

Segons Josetxo Ordóñez, advocat de Migra Studium que assessora diversos d’aquests migrants, les ordres d’expulsió es reactivaran quan s’aixequi l’estat d’alarma, i poden passar cinc anys fins que prescriuen. “Són persones que continuen en situació irregular. Si les aturen i els demanen els papers les podrien tornar a intentar expulsar”, afegeix. Malgrat que no tornaran al CIE -només poden ser-hi una vegada per expedient-, la policia podria detenir aquests migrants i expulsar-los en 72 hores. “Se’ls condemna a la invisibilitat, a l’economia submergida o l’explotació laboral i a no poder reclamar res”, denuncia.

El fet que la policia no hagi aturat els controls d’estrangeria durant l’estat d’alarma agreuja aquesta situació. “Tinc por de sortir al carrer per si em para la policia”, admet per telèfon l’Abdul, marroquí de 29 anys. Malgrat que és al carrer, on es va quedar quan el van alliberar del CIE, a finals d’abril va aconseguir arribar a Lleida. Va malviure uns dies en un antic banc ocupat i encara amb el record del seu pas per la Zona Franca: “Era pitjor que una presó. Em fa mal només de pensar-hi”, diu. El voluntari de Migra Studium que el visitava, el José, explica que dies abans que es tanqués el centre diversos interns li van dir que hi havia “agressivitat policial”, “aïllaments sense justificació” i que havien agredit un intern al bany. Una situació que no és anecdòtica al centre, segons denuncien diverses ONG.

A finals d’abril l’Abdul va tornar a Barcelona i es va poder allotjar a casa d’un amic. Malgrat que el seu objectiu és viatjar a Vitòria, on vol buscar feina, mentre dura el confinament buscarà millorar la seva situació legal. Fa tres anys que viu a l’Estat, després d’arribar a Europa el 2016, travessant el mar entre Turquia i Grècia, i iniciar un viatge a través d’onze països. El temps que porta aquí li permetria demanar la regularització per arrelament social si troba un contracte de treball d’un any, però va ser enviat al CIE per una denúncia i també hauria de netejar els seus antecedents penals. Ordóñez explica que ho podria fer perquè la denúncia no va derivar en cap procés judicial. “El que sigui per no ser retornat al Marroc -explica l’Abdul-. No em puc imaginar tornant sense res després d’haver travessat onze països per ser aquí”.

Buscar-se la vida fins a tenir papers és especialment complicat per als migrants més vulnerables. L’Ahmed, extutelat de 19 anys, té un 58% de discapacitat intel·lectual -una circumstància que el 2019 tenien almenys 14 dels interns de la Zona Franca, segons Migra Studium- i també estava tancat al CIE abans del confinament. La primera nit després de sortir-ne va dormir al carrer, però la Mònica, la voluntària que el visitava, va aconseguir a través de Serveis Socials que es pogués allotjar en una pensió a Barcelona i, més endavant, en un alberg amb altres joves magribins a Montgat. “Havia perdut el referent tant de la seva educadora com de la psiquiatra que li feia el seguiment i va acabar marxant d’aquella casa. Des de llavors dorm en algun lloc de Montjuïc”, explica la Mònica, que alerta de la seva “vulnerabilitat extrema”. El jove marroquí va arribar amb 15 anys a Almeria amagat sota un autobús i va viure en un pis d’acollida a Barcelona fins que va ser major d’edat. Als 19 anys el van empresonar per un presumpte robatori i, quan va sortir, el van tancar al CIE. “Vull una vida tranquil·la, no vull problemes”, diu ara a la Mònica quan parlen.

El regidor de Drets de Ciutadania de Barcelona, Marc Serra, explica que el ministeri de l’Interior va rebutjar l’oferta de derivar els interns del CIE a recursos municipals, però assegura que tant els serveis socials com els allotjaments a la ciutat estan oberts a persones en situació irregular. Moltes, però, busquen fer-se invisibles. Per això entitats en defensa dels drets dels migrants demanen regularitzar les persones sense papers com ha fet Portugal. “No pots deixar-les en el no-res, ni expulsar-les ni regularitzar-les, i les aboques a passar cinc anys amagades de les autoritats”, diu Ordóñez. Migra Studium també demana que el CIE no torni a obrir: “És ineficient i profundament injust. És un espai d’arbitrarietat i vulneració de drets”.