Antoni Trilla: “Aquest estiu, família i tranquil·litat”

Antoni Bassas entrevista el cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona 

El doctor Antoni Trilla i Garcia (Barcelona, 1956) és una de les veus i de les cares més reconegudes de la pandèmia. Les connexions diàries matinals amb Mònica Terribas a Catalunya Ràdio han sigut una guia enmig de l’angoixa i la incertesa causades pel covid-19, sobretot aquells dies foscos d’abans del canvi d’hora en què els morts es comptaven per desenes i fins i tot per centenars. Esgotat, com tants especialistes a primera línia, el doctor Trilla se’n va de vacances sabent que ha d’estar a punt per si la situació empitjora i cal tornar-se a arromangar quan arribi la tardor. S’ha fet la prova del covid-19 dues vegades, totes dues negatives. Es va fer la prova dels anticossos i també va sortir negativa: “Tots voldríem pensar que l’hem passat sense notar-ho, i no recordem que la probabilitat que hàgim passat la malaltia és d’un 5%”. Quan tanquem la connexió amb el plató de l’ARA, Trilla mira la fotografia de la ciutat de Barcelona que hi tenim i diu: “Si estiguéssim tots junts, el virus no sabria quina és la nostra declaració de renda i ens atacaria per igual, però el virus va per barris i allà on els determinants socials li juguen a favor, el virus ataca i ataca fort. Una gran part de l’Eixample es va fer perquè als carrers estrets de la Barcelona antiga es deia popularment que l’aire hi estava viciat”.

Què li diu la gent que el reconeix pel carrer?

Tothom és molt amable però notes un cansament, un desencís, un “Però com és possible que ens torni a passar això?” o “No esteu fent les coses bé”, i tu has d’acceptar aquestes crítiques. I hi ha desconfiança en les decisions que es prenen perquè, malauradament, en la gestió de les pandèmies el Pantone de grisos és espectacular i no sabem mai on ens movem, i quan la gent nota la incertesa a la seva vida i la seva economia es produeix aquest ambient de tensió.

Vam fer un procés de negació al febrer i un pacte mental de treva a l’estiu, i ara hem rebut un cop baix.

Totalment d’acord. Sobre la negació inicial que tots vam fer, jo el primer i ho reconec, ara n’hem après tots molt. Per tant, hem de pensar que l’estiu més o menys tranquil no voldrà dir virus zero. En el millor dels casos, un estiu tranquil voldrà dir un brot de tant en tant. I menys tranquil voldrà dir el que passa ara: casos al Segrià, l’Hospitalet...

I els sanitaris? Pensant en la tardor, deuen estar molt cansats, però també són molt més experts. ¿Una cosa equilibrarà l’altra?

Perquè es faci una idea del cansament: portem mascareta sempre, dins i fora de l’hospital, perquè estem... com l’hi diria, raonablement espantats de l’experiència que hem passat i no volem que ens torni a passar. Ara bé, és inqüestionable que actualment tenim més experiència i que el que pugui venir a la tardor no ens agafarà com ens va agafar al febrer, al març o a l’abril. Sabem coses que no fèiem i ara fem, i coses que vam fer i ara no faríem, però ara la por és una altra: que tinguem temps de fer vacances, omplir els dipòsits i tornar a entomar el que vingui. Si aquest estiu no podem descansar, ens hi posarem, esclar, però en pitjors condicions, com ha passat a Lleida, on no han pogut parar, com aquell qui diu. Uns col·legues de Lleida m’ho deien, que noten que estan més lents de reflexos perquè s’han tornat a trobar davant una pel·lícula que ja han vist.

¿Quin perill hi ha que un milió de catalans metropolitans s’escampin per platges i muntanyes del país?

Aquest estiu, si volem descansar, ens l’hem de prendre com un estiu minimalista: família i tranquil·litat. Si hem d’anar a veure amics, sisplau, distància física, mascaretes, res de trobades multitudinàries, i a l’exterior sempre que es pugui. Aquest estiu no pot ser el de la massa, el de voltar per tot arreu, de restaurants plens, amb soroll i gent cridant. Només així tindrà sentit que Barcelona es buidi i baixi la densitat de població, que serà bo perquè baixarà el risc de contagi. Però mantinguem les mesures.

Si la situació ara s’assembla a la del 15 de febrer, ¿l’agost serà el març o, justament per l’experiència de polítics i sanitaris, no pot ser tan dolent?

No hauria de ser tan dolent: ara hi ha més barreres, començant per les mascaretes i la distància. En sabem moltes coses, del virus, però no tot, i, de fet, sabem que les mascaretes ens ajuden molt, però no ho paren tot. Admeto que al principi ens van dir que no calien i ara sabem que, en alguns casos, va ser perquè no n’hi havia. La mascareta durarà temps, sobretot en llocs tancats com el transport públic.

Pel que en sap, de la vacuna d’Oxford, ¿a quina velocitat creu que anem per trobar-la?

En termes absoluts la velocitat és extraordinària. Mai s’havia avançat tant per trobar una vacuna, i la d’Oxford no és l’única candidata. Encara no sabem si serà una vacuna segura, o sigui, que no produeix més mal del que pretén curar. I encara no sabem si genera una resposta immunitària, que és la clau, lògicament. I després, quan saps que no fa mal i que protegeix, l’has de posar a milers de persones d’algun lloc del món on hi hagi una passa de covid-19 activa. Oxford té un acord amb el govern del Brasil, on hi ha la pandèmia en marxa, demanaran voluntaris que se la injectin i a d’altres els injectaran un placebo per poder-ho comparar. I al cap d’un temps podran veure si els que es van injectar la vacuna d’Oxford estan més protegits que els altres: si la diferència de protecció és significativa voldrà dir que ja tenim vacuna, perquè haurà demostrat l’efectivitat en la realitat, no en un laboratori.

I tot això, quant de temps pot trigar?

No m’atreveixo a dir-ho. El titular de “la vacuna d’Oxford funciona” el podem tenir a la tardor. El titular de “ja tenim milers de milions de dosis de la vacuna d’Oxford” trigarà una mica més. De fet, i és insòlit, ja s’estan preparant els envasos (no sé si les etiquetes) per a un producte que encara no s’ha fabricat. Per tant, aquesta tardor no hi haurà vacuna, la tardor del 2021 és probable que la pugui tenir almenys la població més vulnerable, i el 2022 jo espero que sí, que ja estigui disponible per a tothom.

¿Aquesta tardor ens hauríem de vacunar tots de la grip?

Tots no. Tothom a qui se li ha recomanat, sí que s’hauria de vacunar. Les persones de més de 60 anys, per exemple. Estem en taxes del 50% de vacunació de gent gran i l’OMS demana el 75%. Al personal sanitari estem al 30%, amb sort, som un forat negre [riu]. Les embarassades i persones de menys de 60 anys amb malalties pulmonars no arriben al 30%. De totes aquestes, se n’haurien de vacunar el 75%. Per dues raons fonamentals: per protegir-se ells i per protegir el sistema sanitari. Imagini’s la gent a urgències dels hospitals, a la tardor, amb la grip circulant i, a sobre, el covid-19. Si ens estalviem un percentatge alt de gent que no agafi la grip anirem tots millor.

¿És raonable pensar que a la tardor hi haurà eleccions a Catalunya?

No hi ha elements ara per avançar-les ni per posposar-les. Que es convoquin per quan sigui, i quan arribi la setmana de les eleccions caldrà veure on som. Si les condicions epidemiològiques són dolentes, suposo que s’haurà d’actuar amb criteris sanitaris i prendre decisions.

¿Quina importància dona al fet que el Govern hagi nomenat aquesta setmana un secretari de Salut Pública i que el càrrec hagi correspost al doctor Josep Maria Argimon?

És de manual que en una crisi de salut pública el secretari porta els galons. Per raons que ignoro, aquest càrrec ha trigat a cobrir-se i l’hem trobat molt a faltar, sobretot per les qüestions de coordinació i lideratge de molts aspectes de la pandèmia. El doctor Argimon, a qui conec de fa molt de temps, és una persona solvent, ben preparada, bon comunicador, que coneix el sistema sanitari. Ara bé, no li podem carregar la responsabilitat que ell sol ens salvarà. El doctor Argimon no té una clau màgica. No la té ningú. El cap dels epidemiòlegs suecs va decidir una estratègia que tothom va aplaudir inicialment, “Fixa’t en els suecs”, i llavors se li va espatllar la situació per les residències i ara els suecs són els que tenen més mortalitat de tots els països nòrdics. Compte, perquè tots ens podem equivocar. I després cal pensar que el doctor Argimon continua sent el director de l’Institut Català de la Salut: com va comentar ell mateix l’altre dia, si al secretari de Salut Pública li cal algun recurs extraordinari en la lluita contra la pandèmia, no li costarà gaire que el paper l’hi firmi el director de l’Institut Català de la Salut.

Vostè coordinarà el comitè d’experts per a la transformació del sistema públic de salut. Què faran?

Algú pot dir que de llibres blancs, l’informe Vilardell, etc., se n’han fet molts, i és veritat, no estem descobrint la sopa d’all. Però els components d’aquest comitè, una trentena de persones, no hi som representant sindicats ni societats, ni grups especials de res, sinó a títol individual. Som professionals de la sanitat de diversos àmbits amb llarga experiència. I després hi ha una altra diferència: aquest comitè neix arran de la pandèmia. Per què? Doncs perquè la pandèmia ens ha ensenyat que als hospitals es pot funcionar d’una altra manera, amb uns altres protocols, o que es pot ser molt multidisciplinari. És un encert del Govern i de la majoria de partits del Parlament que l’hagin tirat endavant. I que es posin un horitzó més enllà d’aquest govern.

¿Per on començaria vostè la transformació?

Finançament, estabilitat de les professions sanitàries, els tipus de contractes, els rols que cal seguir i la necessitat que s’integrin l’atenció sanitària i l’atenció social. Això ja ho sabíem, però la pandèmia ens ho ha ensenyat dolorosament. També cal transformació tecnològica i reforç d’eines de vigilància epidemiològica. I no hauria de passar que un noi o una noia, després de sis anys de carrera i quatre de MIR, entri al sistema cobrant una mica més de mil euros. I no s’hi val a dir que és una feina vocacional, perquè amb la vocació no m’obren el peatge de l’autopista. I el mateix dic per al personal d’infermeria. No resistim la comparació amb els sistemes de salut europeus. Cobrem dues, tres i quatre vegades menys que en alguns països. Ara bé, més important que el sou és l’estabilitat laboral: que hi hagi uns especialistes formats durant anys d’anar encadenant contractes d’hores i de guàrdies i que, després d’haver invertit deu anys en la seva formació, normalment en universitats públiques, vegin ofertes de fora que són tota una temptació i se’n vagin... Està bé que se’n vagin, però és millor que tornin.

Quina ha sigut la lliçó principal de la pandèmia que ha ensenyat als seus alumnes?

La lliçó principal me la van donar ells. Primer els vam enviar a casa. Però al cap de quinze dies els vam dir que els que poguessin venir de voluntaris ens ho diguessin. En van venir a milers. Els uns trucaven per telèfon, als que ja eren metges però no havien acabat el MIR els donàvem alguna responsabilitat concreta, tothom feia alguna cosa. Això val més que qualsevol classe. Han madurat a velocitat de pandèmia i tenim planter. Molts d’aquests arribaran al primer equip.