IMMIGRACIÓ

Atrapats al ‘mar de plàstic’ després de creuar l’Estret

El Pape i l’Ibrahima van pagar 1.360 euros pel viatge en pastera i malviuen entre els hivernacles d’Almeria

Encara no fa una hora que ha sortit el sol i una llum taronja escalfa el fred d’una matinada de tardor a Andalusia. A la sortida 471 de l’autovia del Mediterrani, a 29 quilòmetres d’Almeria, una carretera secundària s’omple de cotxes i furgonetes que esquiven bicicletes de joves subsaharians. Tres rotondes dinamitzen el trànsit de San Isidro, i prop d’un centenar de persones hi esperen la sort de poder treballar avui. Aquí comença per a molts el segon capítol de l’arribada a l’Estat, després de l’odissea i els perills de creuar l’Estret. Més enllà dels rescats.

Desconfien de les càmeres i de qualsevol que pregunti si busquen feina o si tenen papers. Parlar amb un blanc redueix les possibilitats de ser recollit per anar a treballar als hivernacles. Es respira un ambient hostil, especialment amb qui duu escrit a la cara no saber com funciona tot això. Darrere l’avinguda principal, als carrerons amb cases de planta baixa i noms de ciutats europees, les famílies xerren i la canalla juga als descampats, on s’amuntega la brossa.

L’Omar fa cinc mesos que va arribar en barca des de Guinea Conakry i viu en un pis de la Fundació Cepaim. “Cada dia vaig a les rotondes a quarts de set i espero que em recullin per collir tomàquets o arreglar instal·lacions”, explica. El Pape i l’Ibrahima, de 19 i 30 anys, no tenen tanta sort: “Vam pagar 1.360 euros per arribar des del Marroc fa tres mesos, volem anar a l’escola per aprendre castellà, però vivim al carrer i hem de venir a les rotondes per intentar treballar”, diu el Pape.

Més de 30.000 hectàrees d’hivernacles dibuixen un mar de plàstic entre els voltants d’El Ejido i al sud de San Isidro, on els divideix una riera seca que acumula quilos i quilos de brossa. En una província en què el sector agrícola suposa el 20% del PIB, aquesta extensa estructura, nascuda als anys 70, és una de les àrees més visibles des de l’espai, més que la Gran Muralla Xinesa. Malgrat els joves en bicicleta als camins de sorra, les portes estan tancades i la por a les batudes -i a les multes que comporten- fa que no es vegin migrants treballant.

A la segona rotonda s’esperen l’Ahmed i el Suleiman, de 38 i 22 anys. L’Ahmed fa dir-se el general, barreja francès, anglès i italià i fa només tres dies que ha arribat a Almeria des de França, on va entrar per Itàlia. En sortir de Costa d’Ivori va passar tres anys a Líbia: “Líbia és l’infern, hi ha molts problemes i a nosaltres no ens hi volen”, diu mentre ensenya una cicatriu al cap que li van fer amb un cop de pistola.

El Suleiman va deixar Mali, on hi té la dona i un fill, als 20 anys. Després d’arribar en barca fins a Itàlia i veure que allà tampoc no trobava feina, també va creuar fins a França per arribar a Espanya: “He buscat feina a Barcelona, Saragossa, València i ara arribo a Almeria a intentar-ho als hivernacles. Visc aquí al costat, al carrer Milan, amb altres homes africans”.

El carrer principal barreja persones d’orígens diversos, des de la Xina fins al Magrib, Romania i l’Àfrica subsahariana, i entre els comerços conviuen basars, carnisseries i gestories de finques; tots ells competeixen amb la imperant aparició de salons de joc a cada pocs carrers.

El Jaime i el seu cosí tenen finques per la zona, com molts dels més de 6.000 habitants del poble. “Ens agradaria poder-los donar feina i pagar-los el mateix que cobraria qualsevol persona d’aquí, però no podem arriscar-nos a una multa de 10.000 euros i sovint hi ha inspeccions”, asseguren.

Les persones que treballen als hivernacles guanyen uns 4 o 4,50 euros l’hora, uns 34 euros diaris, tot i que el Jaime assegura que ha arribat a pagar entre 1.000 i 1.200 euros al mes a algun dels joves. “El problema és que les seves famílies necessiten diners als països d’origen i acaben enviant gairebé tot el sou a casa; alguns es queden amb 20 euros per passar el mes”, comenta.

El Lang és dels pocs que vol parlar, probablement perquè és l’únic amb un NIE. Desenganxa un velcro gruixut i obre la bossa, treu un carpeta amb diversos documents que guarda com si fos, i possiblement sigui, l’únic tresor que posseeix. “Mireu, jo tinc més sort que la resta”, diu mentre demostra més de tres anys d’arrelament i un empadronament a Salt. Ja només necessita un contracte d’un any per poder renovar el NIE. “A mi em va contractar des de Gàmbia el 2005 una empresa que em va facilitar el visat”. Quatre anys més tard, la crisi i l’empresa el van deixar al carrer i va decidir anar a treballar a Suïssa. “Ara soc a Almeria per trobar un contracte de feina, però vull tornar a Catalunya”.

Passen les hores i el sol continua pujant, mentre cada cop hi ha menys joves esperant a les rotondes. Als arbres del passeig, lligades, esperen les bicicletes dels que avui han tingut sort i, amb elles, les armilles fluorescents que intenten, sense sort, visibilitzar la misèria del dret a migrar.

Més continguts de