ENTREVISTA

“La meva neboda es pensava que jo era l’última científica viva”

Un blog de contes per explicar matemàtiques als seus fills ha acabat convertint Clara Grima en una de les principals divulgadores de ciència a Espanya

“El nombre infinit us l’heu inventat perquè us vau cansar de comptar!” Aquesta és una de les observacions que han acabat convertint Clara Grima (Coria del Río, 1971) en una de les divulgadores de matemàtiques més destacades de l’Estat. Intentant respondre què era el nombre infinit als seus fills va acabar escrivint el blog de matemàtiques Mati y sus matiaventuras, que ha obtingut diversos premis de divulgació i educació i que l’ha acabat convertint en columnista de mitjans com Eldiario.es o Jot Down i autora de diversos llibres de divulgació científica. És doctora en matemàtiques per la Universitat de Sevilla i presidenta de la comissió de divulgació de la Reial Societat Matemàtica Espanyola.

Com va convertir-se en una bloguera famosa?

Fins al 2010 em dedicava a fer classes de matemàtiques a la universitat, primer a enginyeria agrònoma i després a informàtica -estic especialitzada en geometria computacional i teoria de grafs-. Fins que els meus fills van tenir 6 i 8 anys i van començar a voler saber què era el nombre pi o l’infinit. El seu pare també és matemàtic i veien símbols i xifres que es repetien a casa i que no entenien. Vam començar a parlar amb ells de matemàtiques i per primera vegada no eren un públic universitari amb l’objectiu d’aprovar i vergonya de fer preguntes, sinó que eren nens curiosos i atrevits que feien preguntes tan divertides com ara si el nombre pi és una porteria de futbol. Jo tenia un blog personal que no llegia ningú, però hi vaig penjar el primer conte després d’aquesta conversa amb els meus fills, i l’entrada sobre pi i l’infinit va acabar tenint 20.000 visites en un dia.

I a partir d’aquí s’ha acabat convertint en part de la seva feina.

Em van començar a fer entrevistes en algunes ràdios i alguns portals em van començar a enllaçar. Però el pas va ser quan la il·lustradora Raquel Garcia Ulldemolins va contactar amb mi perquè deia que li agradaven els meus contes i vam fer el primer llibre juntes. I des d’aquella pregunta sobre si el pi és una porteria de futbol m’he ficat en un univers que no para d’expandir-se.

Com ho ha fet per continuar amb la investigació?

Ha baixat una mica la meva dedicació a aquest àmbit, però en part també gràcies a la divulgació estic treballant en nous camps d’investigació. Ara estic treballant amb biòlegs per a un projecte, i abans no ho hauria fet mai. També he treballat amb físics. Quan només estava en el món de les matemàtiques no sabia res del que feien els biòlegs ni ells de nosaltres, i ara hem vist que ells estaven intentant fer coses que nosaltres ja sabíem fer i hem trobat sinergies. Acabem de publicar un llibre que explica amb arguments matemàtics per què s’han de vacunar els nens, per exemple. També puc mantenir aquest ritme de vida perquè el meu marit, que és matemàtic, té la mateixa implicació que jo en l’educació i la cura dels nens i tinc una gran família que ens dona un cop de mà.

Els contes de Mati y sus matiaventuras sempre tenen de protagonista una dona. ¿El món de les matemàtiques és masculí?

A la Universitat de Sevilla tenim diverses titulacions d’informàtica. A les d’enginyeria de hardware i software només hi ha un 3% de noies, mentre que l’enginyeria informàtica aplicada a la salut té un 50% de noies. Les noies sempre trien carreres que tenen a veure amb cuidar, amb el paper de la dona cuidadora. I a més, no tenen referents. El primer programador de la història va ser una dona, però no ho sap ningú. Ara potser més gent perquè n’han fet una pel·lícula, però no hi ha referents. No puc comptar el nombre de xerrades que he fet en classes d’institut per estimular els joves a estudiar matemàtiques, i en canvi sí que puc comptar les noies que han aixecat el braç quan he preguntat qui volia ser matemàtic: cap. Un dia que parlàvem de dones científiques la meva neboda va arribar a la conclusió que jo era l’última científica viva. No hi ha referents.

¿Les que podrien ser referents renuncien a ser-ho?

La majoria de dones prefereixen no parlar. El 100% dels homes que convido a presentacions o conferències diuen que sí, en canvi la majoria de dones primer diuen que no o et pregunten “I per què jo?”. Ens han educat per mantenir-nos al marge.

Però les matemàtiques no agraden ni a nens ni a nenes, a Espanya...

Hi ha una pèrdua de vocació científica general. Els nens agafen por a les matemàtiques perquè fins i tot els mateixos professors odien les matemàtiques. Per a mi sumar també es avorrit. Però les matemàtiques són lògica, intuïció, i et fan caminar per camins preciosos, però s’ensenyen de la pitjor manera possible.

¿Són compatibles les matemàtiques i la creativitat?

Sense creativitat no fem res. És el mateix que els artistes. Primer has de conèixer les tècniques i eines bàsiques de la seva disciplina, però després has de trobar la inspiració i la imaginació per poder resoldre un problema d’una manera que ningú ho hagi aconseguit abans. Els fundadors de Google són el que són perquè van aplicar unes matemàtiques que jo ja coneixia vint anys abans que ells a un camp on ningú ho havia fet mai abans.

Més continguts de