La lluita contra l’ablació és cosa d’homes

Una ONG critica que la Generalitat prioritza el càstig i la coerció en comptes de fer prevenció

La lluita contra la mutilació genital de les dones també és cosa d’homes. La secretaria de Migracions, juntament amb l’associació Jokkere Endam d’Arbúcies, ha posat en marxa un pla pioner per formar homes procedents de societats practicants i conscienciar-los de les seqüeles que comporta per a les dones mutilades. Una dotzena d’homes han passat per un curset que ha tractat qüestions com la igualtat de gènere, els drets humans i l’educació sexual i emocional, i a partir d’aquí seran els encarregats de sensibilitzar altres homes de la seva comunitat a Catalunya. No sempre és fàcil renunciar a una tradició que àvies i mares han practicat com el pas a l’edat adulta de les filles, una manera d’integrar-les a la societat. “Hem trobat que molts homes s’adonen per primer cop del mal que fan a les dones i es posen a plorar”, explica Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, que subratlla la importància de comptar amb homes còmplices en l’objectiu d’erradicar una praxi perversa i molt perjudicial perquè són els homes els que habitualment “imposen i mantenen les tradicions”.

Tot i que cada cop hi ha més països africans que penalitzen amb multes i presó la mutilació genital, de risc n’hi ha. I precisament un dels grans obstacles és acabar amb aquest fals pressupòsit que una dona sense clítoris és més pura i neta.

Projecte a Gàmbia

Avui acaben a Barcelona unes jornades de dos dies sobre l’ablació organitzades per la Fundació Wassu-UAB, que té en marxa un pla pilot a Gàmbia, on el 76% de les dones estan mutilades, per formar diputats, jutges i metges sobre els perills de la mutilació. L’ablació és des del 2016 una pràctica prohibida que ha entrat com a matèria als currículums acadèmics de les carreres de ciències de la salut per ensenyar les “evidències científiques” de la perversitat de la pràctica.

La directora de l’entitat, Adriana Kaplan, va aprofitar les jornades per denunciar el fracàs de la política catalana perquè aposta bàsicament pel “càstig i la coerció” i deixa en un segon pla la formació de professionals i la conscienciació perquè les famílies acabin amb una tradició nefasta. Kaplan va assegurar que entre els anys 2012 i 2016 “s’ha perdut la pista’’ de 400 nenes catalanes d’origen africà que ja no consten com a residents. Sense dades oficials, Kaplan va afirmar que la majoria se n’han anat als països dels progenitors per “por que els retirin els passaports”.

Amorós posa en dubte els càlculs de Kaplan, basats en els padrons municipals, i en declaracions a l’ARA diu que no donen una fotografia ajustada a la realitat. “No es té en compte l’alta mobilitat geogràfica que hi ha entre la immigració, o les famílies que voluntàriament decideixen que les filles passin uns anys amb la família africana”.

Kaplan va admetre que la Generalitat té un bon protocol preventiu i inverteix en formació de professionals, però alhora va criticar que en els cursos hi ha més mossos d’esquadra que metges o treballadors socials perquè aquests “no tenen temps per dedicar-se a la formació” i els policies la fan en horari laboral. Per a Kaplan el resultat és que la tasca per evitar les ablacions es confia a policies i jutges perquè pressionin els progenitors, cosa que suposa la “revictimització de la víctima, que és separada de la família i veu com els seus pares són detinguts”. L’any passat un matrimoni de la República de Guinea va ser detingut i separat de les seves dues filles després que una pediatra sense formació alertés erròniament que les criatures havien estat mutilades. Amorós defensa que l’ablació es mantingui al Codi Penal perquè, tot i que els progenitors que accepten mutilar les filles ho fan “erròniament pel bé de les nenes”, en cap cas “es pot banalitzar”.

Més continguts de