Gemma Rigau: “Si només fas servir el català amb qui saps que el parla, això s’acabarà”

”Estem preparats per aprendre qualsevol llengua amb la mateixa rapidesa, la mateixa facilitat i la mateixa inconsciència, sense relació amb el sexe, la raça, o si ets ric o pobre”, assegura

Com ha estat la seva experiència com a professora durant 47 anys?

Molt positiva. No en conec d’altra, de feina, però m’hi he trobat bé, connecto bé amb els estudiants. Els joves evolucionen, però se’ls pot continuar despertant la curiositat, i els pots fer reflexionar sobre la llengua.

I quina ha estat la reflexió més important que els ha adreçat?

Veure les llengües com a fruit de la facultat del llenguatge, que només tenim els humans.

I les torradores.

[Somriu.] Sí, però pobretes, no podran crear frases noves. Remenaran frases, però no tindran la nostra creativitat, suposo. I, si la tenen, els l’haurem donat nosaltres. El que seria més sorprenent és que un bon dia un simi és posés a parlar. Els animals tenen sistemes de comunicació, però els humans no tenim només la llengua per comunicar-nos, sinó per pensar. El que m’interessa a classe és que vegin que totes les llengües estan tallades pel mateix patró. Perquè, si no, no s’explicaria que una criatura acabada de néixer i en un context adequat tant pugui aprendre el català, com el xinès, com el bantú. Per què? Perquè estem preparats per aprendre qualsevol llengua amb la mateixa rapidesa, la mateixa facilitat i la mateixa inconsciència, sense relació amb el sexe, la raça, o si ets ric o pobre. I llavors ens centrem en la llengua catalana.

I què els diu del català?

Que és una llengua romànica amb microvariacions dialectals que no ens impedeixen d’entendre, si en tenim voluntat, perquè si comences a dir “Jo, el mallorquí, no l’entenc”, no l’entens. El català de vegades té característiques com el francès, de vegades més com l’espanyol, i de vegades se’ns assembla molt a l’italià.

Això què ho ha fet?

L’evolució mateixa. El futur del verb amare del llatí era amabo. Amb el llatí vulgar va passar a ser amare habeo. Després va passar a ser amare e, i llavors, esclar, va quedar en amaré, del castellà, i nosaltres també, estimaré. Una paraula en comptes de dues. La llengua és economia, però fins a cert punt. No hi ha llengües fàcils ni complicades, ni llengües maques ni lletges. Totes tenen la seva estructura i a vegades sí que sembla que unes són més simples.

Sobretot a l’hora d’escriure-les.

Això és l’ortografia. L’ortografia és el vestit de la llengua, però no és la llengua. És la manera que tens de presentar-la per escrit. I cal que facis servir bé l’ortografia, perquè si és el vestit de la llengua, és com quan tu vas a un lloc, que procures no portar taques ni pedaços. L’ortografia és una convenció que podríem canviar qualsevol dia perquè no toca l’estructura, només passa de la llengua oral a la llengua escrita. Podríem decidir que no hi haurà accents, però en vam treure uns quants i quin enrenou que es va provocar.

Amb el seu vot en contra?

No. Vaig votar a favor perquè de diacrítics n’hi havia una quantitat que no calia. I teníem mots, com ara sou, del verb ser, un sou de fi de mes i el sou com a moneda, i a ningú se li va acudir de posar-hi un diacrític per distingir-los. Això són convencions que decidim nosaltres, no és la llengua.

Per tant, els gramàtics són els guardians de la llengua.

Fem la fotografia de la llengua. A vegades hem d’avisar que per aquí l’estem perdent.

O potser està evolucionant.

Però hi ha evolucions que no sempre ens agraden. Si perds capacitat d’expressió, l’has de recuperar d’una altra manera. El castellà tenia el pronom en i el pronom hi, però els va perdre i ara ha de dir “He estado pensando en ello ”. Han de posar-hi alguna cosa més perquè no tenen el pronom. Si tens els pronoms, conserva’ls, que són molt més àgils.

¿Li sembla que la qualitat amb què parlem la llengua, la que sigui, comença a tenir menys importància social?

N’hi ha que no hi donen valor. Això es veu sobretot en els que van a tertúlies. A l’hora d’escriure saben que hi haurà un corrector que tindrà una feinada terrible per posar allò en ordre. Però quan van a una tertúlia et fan desagradable el discurs que emeten. I no veus pas que pateixin ni que millorin amb el temps. Això és greu. Perquè els que surten a la televisió, com els mestres, són els models que tenim els adults i els joves. Si un professor d’institut no parla bé està dient als estudiants que no és important parlar bé, i això sap molt de greu, perquè, si els que han de ser modèlics no ho són, quin missatge transmeten?

¿A quina conclusió arriba de l’estat del català?

Hi ha dies que estàs contenta, dies que pateixes... i dies que canvies d’emissora.

Recordo que la generació dels meus pares deia bussón i acera , però en canvi feien servir tots els pronoms febles. Com és que el que hem guanyat per un cantó ho hem perdut per un altre?

Els canvis lèxics són més fàcils de reconèixer. Si et diuen que no es diu bussón i que es diu bústia, t’esforces i acabes fent la substitució. L’àvia del meu home, que parlava sempre en català, deia escaparate. El lèxic és més fàcil que entri i surti, i per això no és tan greu com l’estructura sintàctica.

¿I si un dia prescindim de tots els pronoms febles?

Encara serà català, però si prescindim de gaire res més serà una cosa que ja no serà català. I hem de decidir si això ens importa o no ens importa.

Qui ho ha de decidir?

Els parlants, sobretot els parlants del futur. En Joan Solà deia: “No salvarà el català ni la gramàtica ni els diccionaris sinó l’ús, la llengua de carrer”. Si la llengua de carrer no és viva, no hi haurà llengua. Tindràs uns bons diccionaris com els pots tenir de llatí, però no hi haurà parlants. L’ús vol dir que l’hem de fer servir els catalanoparlants. Els que no tenen el català com a llengua materna el faran servir si veuen que nosaltres el fem servir i veuen que és útil. ¿Quantes vegades veus que els paquistanesos o els xinesos arrenquen en català i llavors la gent els parla castellà? Si els fem això estem dient: “La llengua important és el castellà”. A Banyoles, els nens de famílies que van venir de l’Àfrica parlen un català que no distingeixes del nen amb besavis banyolins, perquè per jugar entre ells necessiten el català. ¿Quantes vegades ve un tècnic a arreglar el que sigui i comença parlant en castellà perquè és la llengua més segura? Contestes en català i a vegades triga una mica a contestar, però ja està. Han anat a escola la majoria, saben català. Ens hem d’esforçar; a Catalunya no és ser mal educat parlar en català quan un altre parla en castellà, perquè ja t’avisarà si no t’entén. Una amiga italiana que sabia el català i no el castellà, a les botigues, com que veien que tenia un accent curiós, li parlaven en castellà. Si el català només el fem servir amb qui saps segur que el parla, això s’acabarà, com el gaèlic. La responsabilitat és nostra.

Potser d’aquí quinze o vint anys, una entrevista com aquesta, més que del castellà es parlarà de la influència de l’anglès.

És possible, perquè la situació no és fàcil, som en un país amb dues llengües, el català i el castellà, i en un món amb una llengua internacional per als negocis i la ciència, que és l’anglès. Què hem de fer, passar-nos tots a l’anglès? Malament. ¿No fer articles en anglès a les universitats? Malament. Hem d’internacionalitzar la nostra recerca, i això vol dir escriure en anglès, però que tot es faci en anglès no, perquè si no donaríem la raó a en Suárez quan va dir que no es podia ensenyar ciència en català.

Abans ha dit que la llengua la salvaran els parlants i he estat a punt de dir-li: “Com la Rosalía?”

Sí. És bona, té bona veu, agrada i, pel que dedueixo, té bons promotors. Per tant, sisplau, que canti en català. Que diu cumpleanys? Millor que no ho digués. A mi m’ha cridat més l’atenció una expressió que he vist en la versió escrita, “ bautitzo el iot”. Perquè segur que si és de Sant Esteve Sesrovires, allà bategen. Una altra cosa són els registres. No hem de demanar que tothom parli com si fos Pompeu Fabra. Jo no fa gaire acabo de dir un bueno. Em sap molt de greu, però el dia que pugui, proposaré que l’accepti l’Institut [riu]. Tenim castellanismes i és normal, i tenim anglicismes, i tenim tics com allò de “posar en valor”, que ara tot es posa en valor.

Vostè va anar a declarar al Suprem com a pèrit, per explicar si estava mal traduïda la frase “El dia 1 d’octubre del 2017 s’ha de celebrar el referèndum d’autodeterminació de Catalunya”. Com va anar això?

L’havien traduït al castellà com: “ El día 1 de octubre de 2017 se debe celebrar el referéndum ”. Els fiscals hi donen un valor imperatiu, i s’agafaven a això per acusar en Forn. A finals de gener els seus advocats van contactar amb en Màrius Serra, que va contactar amb la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans per veure si podien fer un dictamen, i com que soc la presidenta de la Comissió de Gramàtica, m’ho va encarregar. Em va anar molt bé poder trobar la Gramática de la lengua española de la Real Academia, que diu que “ en el español del noreste peninsular, se usa «haber de» con valor de futuro por influencia del catalán ”. Valor que tenia en castellà i que encara pots trobar a en Galdós, i en Marchena i els registres judicials, que són sempre parlars arcaïtzats. Per tant, aquesta traducció era millor que fos “ El día 1 de octubre de 2017 va a celebrarse o se celebrará ”. Em van citar al matí, vaig entrar al vespre i estava molt cansada. Només d’entrar em va impressionar molt la mirada dels presos que miraven qui arribava. La mirada d’en Cuixart, amb aquells ulls que té... I la senyora Piedad em deia: “ Siga, siga ”. Però després ja vas per feina. Tot i així, es veu que vaig resultar irònica.

Sobretot quan va dir que el castellà té més maneres d’expressar l’obligació.

Más perífrasis de obligación”. Però és que és així. No pretenia fer enfadar ningú. Però el cas que n’han fet els fiscals és zero, perquè continuen dient que en Forn havia donat ordres, i no és veritat, perquè quan dius “Demà ha de ploure”, no vol pas dir que tingui obligació de ploure, sinó que plourà. Les llengües peninsulars els fan nosa i són ells que les consideren conflictives, sobretot el català, que és el que els empipa més, perquè de moment és el que aguanta més.