Ingrid Guardiola: “Quan entra el diner en el cinema, les dones desapareixen”

Té un aire de dona dels anys 20, de quan París era una festa. Parlar-hi és un plaer perquè ho fa amb rigor acadèmic però sense la retòrica obscurantista d’altres professors.

Qui ha marginat les dones del cinema: la indústria o la historiografia?

La indústria. La historiografia el que fa és pouar en una producció on no troba aquestes dones. És veritat que podria haver denunciat aquesta mancança. Però no ho ha fet, perquè sorgeix d'una mirada absolutament masculina.

Ha reivindicat el paper de les pioneres del cinema.

Sí: quan comença la indústria, és a dir, amb Hollywood, les dones desapareixen o passen a un segon pla. Però en els orígens del cinema tenien un accés normal a aquesta activitat. No era una figura normalitzada, però sí que trobem moltes dones en diferents àmbits. La majoria de guionistes eren dones, per exemple, també les scripts, muntadores... La feina de muntadora s'equiparava a la de les cosidores, perquè era molt delicada, això d'anar tallant i enganxant film. I, en el cinema mut, el muntatge i el guió anaven de bracet. Amb l'entrada del cinema sonor, el 1927, s'assimila aquesta funció a un ofici tècnic i les dones deixen de ser ben rebudes.

Quins noms caldria restituir?

Per exemple, Alice Gee: la primera a fer les sonoritzacions en directe i també la primera a posar un primer pla narratiu dins la pel·lícula. O Lois Weber: la primera que parteix la pantalla en tres i fa córrer tres accions paral·leles. També va ser la primera a tractar temes com la prostitució i la sanitat pública al cinema... O les humoristes, com Lea Giunchi, que posaven contra les cordes la moral burgesa predominant dins i fora de la pantalla. També muntadores russes com Esfir Shub, la primera dona que usa material d'arxiu amb finalitats contrapropagandístiques.

Com és que, amb les diferents revolucions feministes del segle XX, no s'ha corregit aquest desequilibri?

Quan entra el diner en el cinema, les dones desapareixen. En el cinema documental, que està al marge de la indústria, les dones sempre han existit. Però en el que anomenem la indústria costen de trobar o bé són noms com Kathryn Bigelow, que té un imaginari enterament masculí. Potser és que les dones tendeixen a posar-se elles mateixes en un segon pla, suposo que per qüestions que tenen a veure amb el llegat i l'educació rebuda... Per això cal tenir referents. No tant en llocs de poder, com en llocs de visibilitat pública i funció pública. Com a la política. I, pel que fa al cinema, el que és necessari no és que les dones accedeixin a aquests espais de grans pressupostos, tot i que és legítim, sinó que aprenguem a desconglomerar l'economia i treballar des de noves lògiques productives.

Existeix un cinema femení?

Molta gent dirà que sí, però jo no crec que existeixi. Sí que hi ha uns temes que necessàriament cauen més a prop de l'interès femení. I també depèn del moment en què t'hagi tocat viure. Una dona dels anys setanta, que estigui enmig de la lluita pel dret a l'avortament, és normal que abordi aquest tema en primera instància. Quan hi ha un moment de revolta, qui en parla és el més afectat. Tot i que el millor seria que tots ens impliquessin en les causes que denigren la condició humana.

Però més enllà dels films polítics, ¿es notaria si 'Star Wars' estigués dirigida per una dona?

Doncs em poses un bon exemple. Perquè al darrere de 'Star Wars' es nota que hi ha una dona al darrere. Es tracta de Marcia Lucas, la dona de George Lucas, i que era la muntadora del film. Les muntadores són les grans oblidades de la història del cinema tot i ser cabdals perquè, al final, són les que articulen la coreografia narrativa d'una pel·lícula. Marcia Lucas va ser clau en moltes de les pel·lícules de Coppola i Scorsese. Però, quan es van separar, ell la va expulsar de la indústria i va desaparèixer.

Scorsese i Tarantino són dos exemples de directors diguem-ne virils que repeteixen sempre amb la mateixa muntadora.

De fet, Tarantino es va emmirallar en Scorsese i Thelma Schoonmaker. Ell tenia Sally Menkes, que va morir en una excursió. A Django unchained no hi és, i es nota: falla alguna cosa. Tarantino sempre deia que no sabia on acabava la feina d'un i començava la de l'altre. Eren un autèntic tàndem.

Simpatitza amb Barcelona en Comú i la CUP. Com ha viscut el no cupaire a Mas?

A veure: a mi em reforça el vot. Em sap greu, perquè entenc que hi ha una part dels electors que van votar JxSí perquè hi havia figures com Mas, però ¿per què uns s'han de sacrificar i els altres no? Aquí hi ha hagut un mal procés del procés a partir d'uns resultats molt bons el 27-S.

Però si anem a noves eleccions no és una oportunitat perduda i uns resultats malaguanyats?

És que jo no crec en moments d'or. Aquesta cosa messiànica o heroica d'anar repetint que vivim en un moment molt especial em sembla fal·laç. Quasi la meitat de la població desitjaria la independència i a això s'hi ha de respondre. Però les transformacions socials sempre són lentes i això ho saben bé els moviments de baix, que neixen de la base, no de l'enginyeria social.

Com a coordinadora del certamen Miniput està molt al cas de l'evolució dels formats televisius. Quan superarem la febre dels 'realities'?

Ara es creu que arriba una fase que se'n diria 'postreality', en la qual ja no cal que hi hagi un element de realitat. Són muntatges falsos: 'fakes'. Es crea un espai de ficció amb la pretensió de ser al màxim de versemblant possible. El que fan, en realitat, és jugar a les variacions sobre el tema de la simulació i el simulacre. No sé on arribarem: a nivell de brutalitat s'ha provat ja quasi tot. I això que aquí no han arribat gaire els 'extreme realities'.

Com ara?

N'hi ha alguns que són falsos, de denúncia. Com 'The big donor show': tres persones a qui els fallava un ronyó i un malalt terminal que oferia el seu de premi. Un muntatge, evidentment. Però n'hi ha que van de veres. Com aquell de Txèquia en què als concursants no els tancaven en una casa sinó en la reproducció d'un camp de concentració. Hi ha també el cas d'un diari noruec, que va portar tres joves influencers a Bangla Desh perquè veiessin les fàbriques on s'elaborava la roba que ells promocionaven. Així veien les condicions laborals del capitalisme més salvatge del qual es beneficiaven.

L'última frontera és la salut, doncs.

Sí, com la d'aquell senyor que es va passar uns quants dies en una caixa de vidre. I, ara que hi penso, la gent de Sálvame no sé fins a quin punt posen en joc la seva salut psíquica. Quan els posaven al que en deien “la caja” i els enfrontaven a imatges dels moments traumàtics de la seva vida... això és tortura!