Isidre Esteve: "Tothom té molta empenta, però cal saber-la trobar"

En el seu nou llibre No t'aturis mai explica la seva vida després de l'accident

Isidre Esteve (15 de maig de 1972) va néixer a la Seu d'Urgell però ha passat tota la seva vida -excepte quan ha estat voltant pel món fent curses- a Oliana. Després de deu Dakars, la vida li va fer un tomb el 2007, a Almeria, quan en un accident es va fracturar dues vèrtebres i va quedar paraplègic. Lluny d'enfonsar-se, l'Isidre va mirar endavant. En el seu nou llibre No t'aturis mai explica la seva vida després de l'accident. I parla en primera persona del plural perquè tot el que viu ho fa al costat de la Lídia Guerrero, la seva inseparable companya i recuperadora.

Malgrat que el punt de partida del llibre és després d'un greu accident, el relat és del tot optimista i ple de vitalitat.

És refrescant. El llibre no gira l'esquena a la realitat i als problemes que hem tingut però al mateix temps volem compartir el nostre entusiasme per emprendre nous projectes, no ser conformistes i buscar sempre una mica més.

"Volem compartir", "el nostre entusiasme"... parles en primera persona del plural!

Crec que és de justícia dir que tot el que fem ho fem conjuntament amb la Lídia. Compartim un projecte de vida i a més hi ha molta gent que ens ajuda a dur a terme aquests projectes. Seria molt injust que tot estigués centrat en la figura de l'Isidre.

¿La Lídia ha estat clau per a la teva recuperació?

Ella ha estat clau. És un dels motius pels quals jo faig moltes coses. Crec que entre els dos hi ha un equilibri a l'hora d'afrontar tots els moments del dia a dia.

El llibre es diu No t'aturis mai . ¿La Lídia et diu això a tu o tu ho dius a la resta de la gent?

És la nostra actitud. Ara estem vivint un moment complicat a causa de la crisi econòmica i si a sobre nosaltres tenim una visió negativa, això es torna un caos. Hem de saber que hi ha coses bones i que cal gaudir-ne. Nosaltres podem contribuir-hi bastant. Dir "Jo no puc fer-hi res" no és l'actitud que hem de prendre. Ens hem de reinventar.

¿La teva manera d'afrontar la lesió pot servir d'exemple? No tothom té aquesta empenta!

Tothom té molta empenta però cal saber-la trobar. La gent no coneix de què és capaç, només ho descobreix quan arriba a una situació límit. Estic segur que la gent pot fer més del que fa. Tot i això, jo no pretenc ser cap exemple. Sóc molt conscient que tothom fa el màxim amb el que té. L'entorn no és igual per a tothom, ni les oportunitats... El que sí que pot servir com a exemple és la nostra vitalitat i la manera d'afrontar les coses.

¿La nova situació t'ha fet descobrir que els teus límits són molt més lluny del que t'imaginaves?

L'accident ha canviat moltes coses de la meva vida. El projecte ideal que havia construït se'n va anar en orris i vaig haver d'agafar un full i escriure coses que ara podria fer. Vaig veure que n'hi havia moltes, tot i que intento no allunyar-me del que m'agradava fer. Continuo estant vinculat al món de la competició.

Enyores alguna cosa d'abans?

Sí. La nova situació em priva d'una vida normal en alguns aspectes. Jo m'hi he adaptat i crec que no és tan impossible que pugui recuperar algunes de les funcions que feia abans. Caldrà molt de temps, però no tanco cap porta. Això sí, tampoc visc esperant que arribi, perquè si no no viuria.

Quan tu vas tenir l'accident et van implantar un electroestimulador. Allò era nou. Com va anar?

Allò era un projecte de Wings for Life. Vaig portar l'electroestimulador, però si va generar-me alguna millora... no t'ho sabria dir. Això és un clar exemple que el món científic no s'atura. Però per a nosaltres, el que cal és un avenç mèdic per poder recuperar la sensibilitat, el control...

Tu hi confies?

I tant! Abans els metges deien que no tornaríem a caminar mai més i ara parlen de solucions. El que passa és que potser quan arribi seré gran. Jo miro de cuidar-me per veure si en puc aprofitar alguna cosa [riu].

Has començat la nova temporada amb el Campionat d'Espanya de ral·lis totterreny. ¿Enyoraves la competició?

Va haver-hi un temps, durant aquests tres anys, que no vaig competir i ho vaig trobar a faltar. Li vaig dir a la Lídia que necessitava tornar a les curses...

I no et va dir que era una bogeria?

No, no, i ara! Això no m'ho diu! [riu].

I això, gràcies al coixí intel·ligent que vau crear a la teva fundació.

El coixí em permet estar moltes hores assegut al cotxe, així que hem preparat tota la temporada. De moment, corrent el Campionat d'Espanya em trobo bé, és un bon test per a mi i per al coixí.

Amb la fundació poses el teu granet de sorra per millorar la qualitat de vida dels lesionats medul·lars.

La fundació és el nostre gran projecte, que a dins n'engloba d'altres com el coixí, el Centre Pont... Això ens il·lusiona, tot i que a vegades ens porta molta feina. Intentem fer feliç la gent. El projecte pretén desenvolupar material que doni qualitat de vida a les persones que pateixin una discapacitat.