Joan-Carles Mèlich: “On és, avui, el mal? En la indiferència”

Entrevista al professor de filosofia Joan-Carles Mèlich

El 2019 ens ha deixat la imatge dels presos polítics seient davant els jutges del Tribunal Suprem. El primer dia que hi va seure, Jordi Sànchez va posar sobre aquella tauleta un llibre de Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) titulat La prosa de la vida (Fragmenta, 2016), un recull d’aforismes aplegats per l’autor. Doctor en filosofia i lletres i professor de l’especialitat a la Universitat Autònoma de Barcelona, ara Mèlich acaba de presentar La sabiduría de lo incierto (Tusquets, 2019), una monumental invitació a la lectura, que va picotejant de diversos autors per capturar què hi ha a la literatura que ens ajudi a entendre la vida. Mèlich recorda un consell de l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch: “Si vols entendre el món, si vols saber què és un cínic, llegeix novel·la negra, Patricia Highsmith, per exemple”. A Mèlich li agrada llegir en paper: “El llibre té vida, el llibre fa olor, al llibre hi deixes les marques de lector. El llibre té allò que diu Proust, abans de l’escena de la famosa magdalena, que hi ha coses que mantenen les ànimes dels absents. Jo això no ho trobo en un iPad”.

Què és llegir?

Enfrontar-se a alguna cosa exterior a tu, que t’interpel·la i que no pots dominar, que et sorprèn, que et trenca, que et fa preguntes. Obrim un llibre i no sabem què passarà. El llibre ens pot salvar la vida o pot ser un viatge al cor de les tenebres. A sobre, la lectura no depèn només del que el llibre diu, sinó del teu estat d’ànim. Aquell mateix llibre el puc tornar a rellegir en un altre moment i adonar-me que em diu una altra cosa, perquè el llibre diu, però també em diu.

Digui’m els autors que hauríem de llegir què ens diuen abans de deixar aquest món.

La tragèdia grega. Sòfocles, especialment, Èdip rei i Antígona. Plató, sense dubte. La Bíblia, Montaigne, Descartes, Cervantes, Rousseau, Flaubert - Madame Bovary-. Dostoievski, Tolstoi, Kafka, Joyce, Proust, Virginia Woolf. Ramon Llull, el nostre més gran. I a mi, personalment, m’agrada molt la poesia del segle XX: Foix, Espriu, Papasseit...

Què tenen en comú?

Doncs que la bona literatura no és la que et dona la resposta, sinó la que et fa aquella pregunta que tu no t’havies fet abans. I no passa només amb els llibres. Goya fa preguntes. Saturn devorant el seu fill : Saturn és Cronos, és el temps, vol dir que el temps ens mata, el temps és la mort. Com diu Montaigne, no ens morim perquè estiguem malalts, ens morim perquè estem vius. Per això la filosofia metafísica -per a mi, la perillosa- intenta fugir del temps. Els de la metafísica creuen que hi ha veritats absolutes, que transcendeixen l’espai i el temps, i que són eternes i immutables: el bé, la justícia, la veritat.

I no són absoluts?

És molt perillós que siguin absoluts i immutables. Hi ha una gran novel·la del segle XX, Vida i destí, de Vassili Grossman, en què un personatge diu: “Tots aquests camps de concentració s’han construït en nom del bé. Hitler va construir aquest camp en nom del bé”. I un altre respon: “¿Així vostè no creu en el bé?”, i diu: “No, crec en la bondat”. El que diu que ha contemplat el bé és molt perillós, perquè està legitimant qualsevol pràctica que faci. És més, ser bondadós, o ètic, és tenir mala consciència del que fas. Per a mi, ser ètic no és actuar bé, sinó actuar sabent que mai no actuem del tot bé. Seria reivindicar la vergonya. Vivim en un món on la gent té molt poca vergonya.

Tot això ho ha tret de la literatura?

Bàsicament. També de les converses amb els meus grans mestres: Octavi Fullat i Manuel Reyes Mate. Vaig estar força anys anant un cop al mes a Madrid, al Consell Superior d’Investigacions Científiques, en un projecte per treballar què era la filosofia després de l’Holocaust, perquè la filosofia ha pensat el mal com a absència de bé. Sòcrates diu: “És que ningú fa el mal volent. El mal és un error”. Jo pensava que no, que el mal és una experiència històrica. I amb el professor Reyes Mate em vaig passar força anys llegint els testimonis dels supervivents dels camps nazis. Primo Levi, Si això és un home ; Jorge Semprún; Elie Wiesel, La nit ; Imre Kertész, premi Nobel de literatura, Sense destí.

Què va descobrir en els testimonis?

Quan a finals del gener del 1945 l’Exèrcit Roig allibera el camp d’Auschwitz, Primo Levi fa la següent reflexió: “¿Sabeu què sent un alliberat d’Auschwitz, en aquests moments? Vostès deuen pensar que se sent alegria. No. Se sent culpable d’haver sobreviscut, perquè només hem sobreviscut els pitjors. Les bones persones no han sobreviscut. Jo he sobreviscut perquè m’he menjat el pa del meu company”. I això em va impressionar. És la vergonya del supervivent. El mal és una experiència històrica i corpòria. El bé és un principi metafísic, platònic, és una idea platònica.

On és, ara, el mal?

En la indiferència, que és molt perillosa, perquè és el mal dels grans assassins. Primo Levi diu: “Quan em pregunten quina mena de monstres eren els nazis, responc que el més terrible dels nazis era que eren gent normal”. Gent que passaria qualsevol test psicològic. L’únic que, com després va dir Hanna Arendt a Eichmann a Jerusalem, eren banals. Complien ordres. Encara més, com diu Eichmann: “Jo complia la llei”. És a dir, el mal no és l’absència de la llei, el mal és la llei que no té mala consciència d’ella mateixa. I no em puc deixar Lluís Duch.

Monjo de Montserrat.

Té un llibre, Mite i cultura, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, que em va canviar la vida. Una de les coses que sempre discutíem amb l’Octavi Fullat era si l’ésser humà era bo o dolent per naturalesa. Si tenia raó Hobbes o Rousseau. Si és la societat la que ens fa dolents. I Lluís Duch diu: “Això és una falsa dicotomia”. L’ésser humà és ambigu per naturalesa. O sigui, el mal és una possibilitat que no podem evitar. I la bondat, una altra. És a dir, jo puc ser indiferent (el nou mal és la indiferència), puc passar de llarg, o puc respondre al teu dolor, aturar-me i tenir cura de tu. Les festes de Nadal són indiferència total.

Perquè la gent també celebrem. La festa forma part de la vida.

Sí, però ¿recordes el poema de Joan Salvat-Papasseit Nadal? “Demà posats a taula ens oblidarem dels pobres -i tan pobres com som-. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar”. Àngel Guimerà, a Mar i cel, aquell moment en què el Saïd s’aixeca i diu: “Un gall sense esperons [...], i sempre als llavis posant-se un Déu que a cada instant trepitgen”. Això, quan ho llegeixes, amb setze-disset anys...

El problema és que llegir demana un petit esforç. Si ja comença a costar aguantar els noranta minuts d’un partit de futbol...

Sí. No ens concentrem. A la vida quotidiana no hi ha silenci. Sortim del cine: “Què en penses?” “No ho sé, deixa’m un temps de silenci”. Vivim en l’imperi de la velocitat. De seguida has de donar la teva opinió de tot o buscar informació immediata. Les grans coses de la vida volen temps.

Quines són les grans coses de la vida?

Bàsicament, hi ha tres grans relacions vitals: l’amor de pares a fills, en el cas que tinguis fills; l’amor de parella, si en tens, i, com diu Aristòtil, hi ha una relació imprescindible: l’amistat. “L’amic és aquell que t’acompanya en els mals moments”. El més important no és ser. El més important és ser-hi. L’amic és algú que hi és.

Vostè diu que més dur que estar sol és no poder estar sol.

Estar sol és molt dur, però és molt important que en determinats moments puguis trobar-te amb tu mateix, en la solitud de la cambra, amb un llibre, escoltant música. Fer el que la filosofia clàssica ha dit sempre, fer un repàs de la teva vida. Quanta gent fa examen de consciència?

És que anem una mica justos de temps i tenim Netflix.

Potser no el fem perquè tindríem mala consciència. ¿Tu coneixes algú que tingui mala consciència? No, tothom té bona consciència. La paraula culpa està molt mal vista. I jo la reivindico, perquè si hi ha coses en què no he estat a l’altura d’allò que l’altre esperava de mi, no he estat bé. Si no diem “Avui no he estat bé”, ningú no demanarà perdó. Qui demana perdó, avui dia? Ningú.

¿La filosofia està renyida amb l’humor?

És molt important, l’humor. I el gran problema que tenim és que l’humor no ha estat pensat seriosament per la filosofia. És el tema d’ El nom de la rosa, d’Umberto Eco, que gira al voltant d’un text d’Aristòtil sobre la comèdia, que es considera perillosa. Amos Oz té un llibret que es diu Contra el fanatisme, i defineix un fanàtic com aquell que no té sentit de l’humor, perquè el sentit de l’humor passa per relativitzar-te a tu mateix. La primera novel·la de Milan Kundera es diu La broma, i passa a la Praga comunista, i comença amb una broma. No hi ha bromes en els sistemes totalitaris. El sistema no tolera l’humor. Que el lector pensi de què no pot fer broma i, probablement, tindrà un punt de totalitarisme.

És creient, vostè?

Soc metafísicament agnòstic, però èticament cristià. És a dir, crec en la paràbola del bon samarità, en algú que s’atura a ajudar en contra de la llei, perquè els samaritans no es podien aturar davant d’un jueu. I el samarità incompleix la llei, perquè hi ha una cosa més important que la llei, que és el dolor dels altres. I aquesta és la bona nova del cristianisme. Lluís Duch em va ensenyar que no podem llegir el cristianisme com una religió sacerdotal, sinó com una religió profètica.

Es coneixien amb Jordi Sànchez?

No, un dia em va donar la mà, i vaig parlar-hi un moment. Vaig ser el primer sorprès que tingués el meu llibre. Quan el vaig escriure m’amoïnava la qüestió de qui són els autèntics demòcrates. ¿Ser demòcrata és complir la llei? I vaig pensar que no. Això no vol dir que no s’hagi de complir la llei, que és una qüestió de cadascú. La democràcia seria la mala consciència de la llei. I saber què és legal i què no és legítim. ¿I saps què no és legítim? El que és legal.

No foti.

El que és legal mai no és legítim en un sistema democràtic. Perquè el que és legal és finit. El que és legal és el dret, però la justícia, el que és legítim, no sabem què és. No vivim en el millor dels mons possibles, i cal escoltar els que són fora de la llei. Els sistemes totalitaris es caracteritzen perquè no fan distinció entre el que és legal i el que és legítim. Duch deia que no podem convertir la democràcia en un paradís trobat, sinó que ha de ser un paradís desitjat, un horitzó on no s’arriba mai.

Hi ha gent que considera que demòcrata i constitucionalista són sinònims.

Sense comentaris.

Tot ho va escriure Shakespeare?

Shakespeare va escriure la millor definició del que és la vida al monòleg final de Macbeth, quan li diuen que la reina ha mort. I Macbeth respon: “La vida és una ombra que camina, un pobre actor que puja a l’escenari i, després, no se’l sent mai més. És una història explicada per un idiota, plena de soroll i de fúria, que no significa res”. Això dit per un actor britànic, en anglès, sona molt millor.