Joan Comella: “El principal element d’atracció de talent és el talent preexistent”

L’Institut de Recerca de la Vall d’Hebron (VHIR) està d’aniversari. Aquest any en fa 20 que es va crear, tot i que els primers projectes d’investigació van ser anteriors. El seu director, Joan Comella, explica amb passió la necessitat de seguir treballant en la captació de fons, malgrat la crisi, per situar Barcelona en el mapa mundial de la recerca biomèdica.

Què és el que més ha canviat en aquests 20 anys del VHIR?

Els primers metges que van fer investigació a l’Hospital de la Vall d’Hebron van actuar amb un extrem voluntarisme. Llavors es pensava que un bon metge no podia fer investigació, i als anys 60 van ser pioners, buscant espais desocupats o material que ningú volia. Sabem les dificultats que van tenir, però ara no han de fer això. Als investigadors els hem de demanar que siguin bons fent recerca, no que siguin herois.

Per què es crea l’institut el 1994 si ja es feia investigació abans?

Va ser sobretot un tema de gestió, per canalitzar els pressupostos. Els primers investigadors tenien diners de projectes en els seus comptes privats, perquè no hi ha havia una infraestructura adequada. Això també té els seus defectes, perquè la investigació es va articular a partir de la inquietud de persones individuals i no va haver-hi un disseny. En recerca, els girs bruscos són complicats i per això ens hem de centrar en allò en què tenim més potencial. Per exemple, hem de ser els millors en oncologia o en malalties neurològiques, i convertir-nos en un referent mundial en esclerosi múltiple, i com que la Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya i té una població de referència molt àmplia, també hem de ser bons en malalties rares i en teràpies cel·lulars.

Dues dècades després, què és el que queda de la creació del centre?

El que al final hi ha són moltes anècdotes d’aquest impuls inicial pioner, però això ha de ser atípic. Venim d’on venim, i no ho hem d’oblidar, però és una anomalia en un sistema de recerca normal. Gràcies, senyors pioners, però ara hem de fer que els nostres investigadors siguin normals. O els millors, però que no s’hagin de preocupar d’altres coses que no sigui fer ciència.

Per què no és tan conegut com altres centres malgrat que hi treballen 1.300 persones?

Aquesta és la gran mancança que tenia la Vall d’Hebron. La meva primera decisió quan vaig arribar al càrrec va ser fitxar una persona que es dediqués només a la comunicació. Al principi la gent no ho va acabar d’entendre, però donar-se a conèixer és una part molt important d’aquest negoci. Has d’existir, i el principal element d’atracció de talent és el talent preexistent. És així arreu del món i per això s’ha de fer un gran esforç per explicar què fem.

El VHIR és el primer centre de recerca creat a la Vall d’Hebron, però el 2008 en sorgeix un altre, el VHIO, centrat en l’oncologia. Per què una altra estructura?

Va haver-hi un problema de falta d’entesa entre el Josep Baselga i el llavors director del VHIR. Tenien visions molt diferents sobre com s’havien de fer les coses i el doctor Baselga, que ja era molt conegut, va aconseguir el finançament privat per crear un nou institut. Ara al capdavant del VHIO hi ha el doctor Josep Tabernero i estem en diversos processos de convergència. El VHIO fa tres quartes parts de la recerca oncològica de la Vall d’Hebron, però el VHIR també en fa. L’horitzó, en qualsevol cas, és de complicitats i d’intentar no tenir duplicitats. No sé si seria bo tancar-lo: han fet coses molt potents i han sigut capaços de captar molts diners, d’una manera admirable. Diuen que és molt difícil crear coses noves, però que tancar-les és impossible.

¿La crisi com ha afectat el finançament de la investigació?

El finançament públic ha baixat com a mínim un 40%, però el nostre finançament s’ha mantingut i fins i tot ha pujat lleugerament, des dels 34,9 milions de pressupost del 2009 fins als 37,7 milions del 2013. Això s’explica sobretot perquè hem augmentat el capital privat i el públic internacional. Fa cinc anys no captàvem diners d’Europa, i ara en tenim diversos milions d’euros. Cada vegada presentem més projectes i ens en donen més, però d’imports més petits, i així ho hem pogut compensar. La crisi no és una oportunitat, però sí que t’obliga a espavilar-te. Aquí plorem de 8.00 a 8.30 i després treballem la resta del dia. Les condicions són dures i s’ha de dir, però el que hem fet ha sigut buscar els mateixos recursos que teníem en altres llocs. Només per posar un exemple: per cada euro que aporta la Generalitat, nosaltres n’aixequem 16. A més, l’últim exercici el vam tancar amb 400.000 euros de superàvit, que vam reinvertir al centre perquè som un institut públic i estem orgullosos de ser-ho.

Llavors, tot i les dificultats, ¿està satisfet de la feina feta?

Em vaig formar a Lleida, entre el 2004 i el 2006 vaig treballar al ministeri d’Eduació i Ciència, i entre el 2007 i el 2009 vaig dirigir la Fundació Catalana per a la Recerca. Quan va quedar vacant la plaça de director del VHIR m’hi vaig presentar perquè era la il·lusió de la meva vida. Ara sé que segueix sent el millor que m’ha passat professionalment, i també si penso en el potencial que tenim de cara al futur.