Juristes alerten del risc de situar els policies com a víctimes d’odi
Consideren que aquests delictes s’han de limitar a col·lectius vulnerables
Barcelona“Es pot fer un ús polític terrible d’aquest tipus de delictes”. Així de contundent és el magistrat de l’Audiència de Barcelona José Luís Ramírez a l’hora d’advertir dels riscos de la instrumentalització que estan fent determinats sectors polítics dels delictes d’odi i discriminació. Qui és víctima d’un delicte d’odi? El debat està més obert que mai després de sentències com ara les de la tuitera Casandra i el raper Valtonyc, però també de les querelles per l’expulsió dels policies nacionals dels hotels on s’allotjaven i la que es va presentar contra nou professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca per suposades humiliacions als alumnes fills de guàrdies civils després de l’1-O -de la qual s’ha arxivat la investigació per a cinc dels docents-. En aquest sentit, Ramírez i l’exfiscal superior de Catalunya, José María Mena, van advertir en una jornada organitzada recentment pel col·lectiu de jutges Àgora Judicial dels perills de considerar un agent o un monarca com una víctima vulnerable davant de determinats discursos. Segons Mena i Ramírez, aquest fet pot acabar “limitant la llibertat d’expressió”.
El jutge de l’Audiència també assegurava que l’existència d’un delicte d’odi s’ha de valorar basant-se “en una conducta i no en un sentiment”, com creu que ha passat darrerament. Per això proposa reformar el Codi Penal tant per restringir la valoració que es fa dels delictes d’odi a l’àmbit dels comportaments com per limitar la definició de les víctimes de la discriminació als “col·lectius autènticament vulnerables”.
L’advocada Esther Palmés, que també va intervenir en les jornades, va referir-se al cas dels docents d’El Palau. Amb el Codi Penal a la mà, la lletrada considera que els policies no poden ser considerats víctimes d’odi, de la mateixa manera que no ho poden ser els professors, perquè els dos col·lectius no tenen cap característica que els faci vulnerables davant d’un discurs d’odi.
Fonts de la fiscalia consultades per l’ARA justifiquen les querelles que plantegen pels casos dels policies nacionals expulsats d’hotels o dels fills de guàrdies civils assegurant que l’objectiu no és protegir els agents perquè siguin un col·lectiu vulnerable, sinó plantejar si existeix un “rebuig a l’espanyolitat”, entenent que al darrere hi ha un component ideològic. En el cas de la querella contra els docents de l’IES El Palau, després que s’arxivessin cinc dels casos, la fiscalia també va argumentar davant de l’Audiència de Barcelona que la doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans protegeix els infants com a col·lectiu vulnerable davant els delictes d’odi. Tot i això, aquestes mateixes fonts asseguren que el ministeri públic també és partidari de limitar els col·lectius vulnerables per evitar una instrumentalització dels delictes d’odi.
Múltiples criteris
Tant Ramírez com Mena coincideixen que un altre dels problemes a l’hora d’abordar els delictes d’odi és que no hi ha un criteri únic entre la judicatura. Així, per exemple, la tuitera Casandra va ser inicialment condemnada per l’Audiència Nacional per un acudit sobre Carrero Blanco, perquè aquest tribunal considerava que humiliava les víctimes del terrorisme. Després, però, el Tribunal Suprem va absoldre-la perquè veia desproporcionat portar algú als tribunals només “per un comentari de mal gust”. En aquest sentit, un altre dels participants en les jornades organitzades per Àgora Judicial, el catedràtic de dret penal Ramon Garcia Albero, apunta que davant dels discursos d’odi “hi ha més respostes a banda de la penal”, que en la seva opinió hauria de constituir “l’últim estadi”.
De fet, el catedràtic va recordar que cada cop són més les institucions que disposen d’un codi ètic que estableix sancions per a determinats discursos i comportaments. El problema, segons Garcia Albero, és que no s’utilitzen i s’acudeix directament a la via penal. “El dret penal no sempre pot castigar l’odi”, afegia Mena.
També hi ha diversitat de criteri per exemple entre la doctrina existent a l’Estat i la d’altres tribunals internacionals. Fa poc, per exemple, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha emmarcat dins de la llibertat d’expressió la crema de fotografies del rei que tots els tribunals espanyols havien insistit a condemnar.
