Kevin Powers: "És absurd que hagis de dir que no ets boig per poder tornar a casa"

Dur Va néixer el 1980 a Richmond, Virgínia. Va servir vuit anys l'exèrcit dels EUA, dos dels quals a l'Iraq. Llicenciat en filologia anglesa i poesia, és l'autor d'una de les revelacions literàries de l'any als EUA, 'Los pájaros amarillos' (Sexto Piso)

Els braços tatuats, somriu poc, respostes concises, elegant. A l'Hotel Astoria, envoltats d'il·lustracions del dibuixant Opisso, Kevin Powers és el primer home de la meva generació que ha matat gent que tinc la sort d'entrevistar.

Los pájaros amarillos no és una novel·la pacifista malgrat que el que explica és horrorós. Correcte?

Correcte. He mirat de retratar la guerra tan bé com he pogut. No volia que fos una novel·la política o contrària a la guerra, però si expliques la veritat sobre la guerra, naturalment serà antibel·licista.

Expliques que per tradició familiar vas allistar-te a l'exèrcit. Però llegint la novel·la tinc la sensació que ets un exemple de l'atracció humana per aquella visió romàntica i mítica de la guerra.

Era jove, m'hi vaig allistar amb 17 anys, em sentia atret per la guerra, però no era la raó principal. Potser tenia més a veure amb la visió romàntica que la guerra et fa un home, que et forma. Hi ha moltes raons per les quals vaig prendre aquella decisió, però totes eren certes aleshores i ara ja no ho són.

¿No hi ha cap raó de les que et van portar a la guerra que es mantingui vàlida 8 anys després?

Potser l'únic que encara continuo considerant cert és que hi vaig anar perquè sentia una obligació cap a la gent que m'estimo, amics i família. És l'única motivació que tenia a l'Iraq i que encara respecto. En la resta ja no hi crec. Ja no crec en ideals romàntics ni que l'exèrcit et faci un home.

A la novel·la descrius l'estada de les tropes a Kuwait abans de volar cap als EUA. Expliques que per abandonar el Pròxim Orient heu de superar un test de salut mental. ¿Les respostes que us plantegen són tan dures com les descrius?

No! És una dramatització dels fets. Et donen un examen de salut mental i l'has d'omplir i no et diuen què has de respondre, però és implícit que has de respondre de tal manera que diguis "Estic bé". Però em sembla absurd que et facin dir això després de l'horror que has viscut. És absurd que hagis de dir que no ets boig com a condició per tornar a casa.

¿Creus que la manera com afecta la guerra als soldats avui és diferent respecte al passat?

Crec que l'efecte en l'individu ha de ser el mateix. El que és diferent són les circumstàncies que et trobes quan tornes a casa. Als Estats Units abans lluitàvem com una nació, fèiem sacrificis pel país, hi havia racionament, tothom s'hi implicava. Ara no, només una minoria està directament influenciada pel conflicte. L'experiència col·lectiva de la guerra és molt diferent.

El llibre té molt a veure amb el sofriment mental dels soldats. ¿Tu vas patir el mateix procés de dolor psicològic que el protagonista del llibre?

Les experiències que relato no les vaig viure, però com ell pensa i les seves emocions sí que ho vaig sentir: esclar que vaig sentir confusió i por. Mirava d'imaginar-me dins la història que escric. I com el protagonista, els records també em van afectar quan vaig tornar a casa.

Dius que et vas sentir perdut en tornar a casa: no sabies quin era el següent pas. Aquest buit existencial no és exclusiu dels soldats. La crisi porta molta gent a aquesta situació.

És cert. Una de les raons per les quals vaig voler escriure la novel·la és perquè la gent pot veure's reflectida en les sensacions del soldat, en situacions de la seva vida diària. Els soldats no tenen el monopoli de la por o la ràbia.

¿Tens sort de poder fer teràpia escrivint? ¿T'han demanat d'ajudar veterans de guerra?

Una de les coses que pot fer l'art és agafar l'experiència única de l'individu i compartir-la amb la resta. A Texas vaig fer durant tres mesos un taller de poesia amb veterans de guerra. Va ser una experiència molt important. El llenguatge pot fer coses impressionants amb les persones.

¿La violència contra els civils és tan habitual com planteges en el llibre?

No és normal però passa. A l'Iraq moren civils constantment. Descric la guerra com un ens poderós que té voluntat pròpia, que no discrimina quan mata i destrueix. Com a soldat t'hi sents perdut. El llibre pretén descriure l'ampli espectre de violència que s'hi produeix.

¿És tal com dius al llibre, que sobrevius a la guerra desconnectant el cap? Tornant-te anormal ?

La desconnexió és una de les lluites que comparteixen els tres protagonistes. La violència esdevé part de l'experiència normal, la naturalesa extrema del que vius. Si veus violència cada dia, es converteix en normal tot i que no deixi de ser extrem. Quan tornes, el cap segueix funcionant en una intensitat elevada i això desemboca en una adaptació malaltissa.

¿Veus necessari intervenir militarment des d'Occident per aturar l'opressió d'un dictador?

És un escenari complicat. No crec, des dels EUA, que hàgim de dir res dels sistemes polítics d'altres països. Però també entenc que hi ha llocs on la gent pateix i està reprimida.

¿Et molesta quan diuen que vas lluitar per una cosa que no té sentit?

Sí que em molesta, però no vol dir que no sigui cert. Tinc una relació complicada amb la política exterior del meu govern, entenc la gent que s'hi sent incòmoda.

Més continguts de