Pere Cuxart: "Quan era jove l’escola era tota en castellà i a fora tot era en català, i ara és al revés"

Va ser un dels pioners en la defensa del català a la justícia, però admet que encara estem igual que amb el franquisme. Va ser un dels primers impulsors de Catalunya Ràdio i TV3, encara que reparteix els mèrits. Ara l’han reconegut, i no entén per què...

Aquest advocat (Barcelona, 1926) ja retirat va rebre el X Premi Agustí Juandó i Royo, que concedeix el Consell de l’Advocacia Catalana, per la seva defensa de la llengua catalana en l’àmbit jurídic. Pere Cuxart va ser el primer director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ara coneguda com a Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Com se sent quan els col·legues advocats li fan un homenatge?

Vaig pensar que no era merescut, que s’havien excedit. Ara, això no vol dir que no tingui un punt de satisfacció. Primer vaig pensar que era una equivocació, i el dia que em van fer l’homenatge els vaig dir: «Realment no deveu haver trobat ningú que sigui important que hàgiu hagut de recórrer a mi…» [riu].

¿Creu que actualment el català té bona salut?

No. Pels carrers de Barcelona se sent més castellà que català, i Barcelona és clau. Les ciutats sempre han arrossegat els seus entorns. Per això si Barcelona es castellanitza, que encara no ho està, estarem en perill. El català està en perill.

A l’escola la immersió lingüística busca protegir el català. ¿Creu que en altres àmbits de la societat s’hauria de fer alguna cosa semblant?

És molt important que l’escola sigui predominantment en català, i aquesta és la meva esperança. Però alerta, quan jo era jovenet l’escola era tota en castellà i a fora tot era en català, i ara és al revés.

Arribats a aquest punt, ¿només en un estat independent es podrà protegir el català com creu que cal o dins del marc autonòmic es pot fer més a favor del català?

No ho sé, la veritat, perquè el futur depèn de moltes coses que ni coneixem. Ara, el que ens aniria bé seria un estat propi, així seria més fàcil que el català se salvés.

Una de les seves lluites principals com a advocat va ser defensar el català a la justícia. En aquest àmbit suspenem clarament.

Totalment. Recordo l’últim judici al qual vaig assistir, i en el qual jo era l’advocat demandant, i vaig començar a parlar en català. Dues persones del públic, que no sé ni qui eren, van demanar que parlés en castellà perquè no m’entenien. Jo no ho volia fer, però el jutge va dir que canviés d’idioma, per dues persones que no sabia ni qui eren.

Una de les queixes habituals, precisament, és que per venir a fer de jutge a Catalunya no és requisit obligatori saber català…

Per això necessitem un estat propi, perquè crec que llavors sí que s’exigiria el català. Pensi que en l’àmbit de la judicatura estem igual que en l’època de Franco. A la justícia el català mai arribarà a ser el que ha de ser si no es demana als jutges que en sàpiguen.

Igual que en altres àmbits - com els mitjans de comunicació, l’escola i d’altres - el català ha sabut buscar el seu espai, per què no ha passat en la justícia? ¿Incapacitat dels catalans o que tot i intentar-ho tot ens han derrotat?

L’administració de justícia, dels tres poders de l’Estat, és l’únic que no s’ha repartit entre les comunitats i, per tant, depèn exclusivament de l’Estat. ¿Com pot ser que un jutge no hagi de conèixer la llengua dels ciutadans als quals jutja? Llavors passa el que passa. Una vegada un jutge em va dir: « Está en su derecho de hablar en catalán, pero que sepa que no le entiendo de nada ». ¿I què havia de fer jo? Això encara és així.

Vostè va ser el primer director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. On seria el català ara sense TV3 i Catalunya Ràdio?

S’hauria perdut. La ràdio i la tele van ser molt importants. Se m’atribueix a mi el mèrit, però jo només n’era el director. El que realment va lluitar perquè existissin va ser l’Alfons Quintà.

¿Com li van proposar a vostè ser-ne el director sent un advocat?

Doncs no ho sé. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, va voler que fos jo.

Un dels problemes que sempre ha tingut TV3 és que s’ha hagut de pagar el doblatge de les pel·lícules perquè a les productores no els interessa fer-lo.

És que el sistema normal a tot arreu és que les pel·lícules no es doblen, se subtitulen. Va ser Franco qui va voler que es doblessin al castellà. Potser per això també es considera normal doblar-les al català.

Què recorda d’aquells inicis?

Recordo que vam demanar de rebre el senyal original d’Eurovisió, i ens van dir que cap problema, però que per cortesia ho havien de consultar amb Espanya. Doncs l’Estat no ho va permetre. Per això al principi havíem d’anar a buscar les cintes amb un motorista fins a Perpinyà. Més tard, gràcies a Telefónica, les rebíem pel pont aeri.

Vostè va militar al Front Universitari de Catalunya en els primers anys de franquisme, fins al 1949. Imagino que era un dels pocs focus de resistència que hi havia llavors.

Sí, i posàvem banderes catalanes on podíem… I ara la gent en posa com si res [riu].

¿I què pensa quan ara en veu tantes penjant dels balcons?

Ara ja m’hi he acostumat.

Més continguts de