Ricard Fernández: "No s'ha esgotat l'estat del benestar"

PerfilA partir de dilluns, Ricard Fernández (Barcelona, 1961) serà el nou director general únic de Suara (Clade), la cooperativa catalana més gran que hi ha al sector de l'atenció a les persones: centres de dia, escoles bressol i d'adults, residències, atenció a domicili, centres per a infants. L'economista i exsecretari d'Habitatge amb el tripartit, que amb Habitat va tornar al sector privat, dirigirà 1.742 treballadors i un negoci de 47,5 milions. Li preguntem per la crisi.

Ha tingut responsabilitats al sector de l'habitatge, públic i privat, durant 16 anys. Quina anàlisi fa de la crisi?

Aquesta és la crisi del bilió d'euros, que és la diferència entre l'endeutament que hi havia i el que van generar el conjunt dels espanyols. A més, Espanya deu a l'estranger un bilió més del que l'estranger li deu. La xifra coincideix. I el PIB espanyol és més o menys d'un bilió. Igual que la suma, des de l'any 2006, de l'endeutament dels promotors, que és de 300.000 milions, el de les famílies en hipoteques, 600.000 milions, i el dels constructors, gairebé 150.000 milions. En aquest bilió hi veiem la cruesa de la nostra gran errada: vam construir molt sense entendre que l'habitatge no tan sols tenia una funció social, sinó també econòmica.

Vol dir que l'habitatge va passar de ser un dret a ser una inversió.

Evident. La part positiva, diferent d'altres crisis, és que ara ningú vol estar com estava abans de la crisi. El crèdit per a l'activitat industrial era caríssim. No tenia incentius. En canvi, per a l'immobiliari, era tan baix que es va crear una bombolla, i és l'origen de la necessitat d'un rescat.

La bombolla va petar ja fa cinc anys. Per què continua sent impossible l'accés al crèdit i a un pis per a molta gent si hi ha habitatges buits?

La realitat del 2012 és que els habitatges buits són els que senzillament no troben comprador ni llogater. No podem parlar d'actitud especulativa general. L'oferta és superior a la demanda, que és baixa per diversos motius, i tots associats a la crisi: hi ha menys immigració, perquè una part ha tornat al seu país i una altra torna al pis pastera. Els joves s'emancipen més tard i per primer cop en la història moderna hi ha joves ja emancipats que tornen als domicilis dels seus pares. No es poden pagar l'habitatge ni la roba ni el menjar! La política d'habitatge no ho pot resoldre tot però caldria tenir-la en compte.

Ara es fa política d'habitatge?

Ara he deixat el sector i no estic seguint el tema. Però està clar que ha deixat de ser una política prioritària. També és cert que, entre les preocupacions ciutadanes, l'habitatge, que era la número u, no figura com a primera exigència social. Però això no vol dir que no calgui inventar noves coses. El mercat hipotecari està tancat. I cal prioritzar no tant polítiques de producció d'habitatge com d'utilització dels habitatges ja construïts perquè hi puguin accedir persones amb pocs recursos. Nosaltres, des del Govern, amb la Carme Trilla vam impulsar que una part del sòl que es creés per iniciativa pública es dediqués a habitatge social. Ho van fer també a Euskadi, l'Aragó o Madrid. I es continua fent així. Si sortim de la crisi i cal habitatge, continuarà havent-hi aquesta reserva, que anomenàvem barra de pa. Ara hi ha programes públics en marxa, alguns en col·laboració amb caixes i bancs, i amb entitats com Càritas, que han creat una xarxa que ofereix habitatges a preus molt baixos que no haurien de superar els 200 euros.

Els bancs hi estan predisposats?

Moltes entitats forçaven els desnonaments. Però la bona feina de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha popularitzat un problema gravíssim que a Catalunya afecta un mínim de 30.000 persones. I el sentit comú fa que les entitats entenguin que quan desnonen es queden amb un pis buit sense manteniment, i que és millor la dació i llogar el pis a l'expropietari pagant una renda molt baixa. Millor que tenir l'edifici buit.

Expropiar els pisos buits, com volien, va generar molta inseguretat.

L'habitatge que no s'omplia era majoritàriament perquè no estava en bon estat. El que vam fer va ser ajudar a rehabilitar-lo, i a posar en contacte oferta i demanda via avals perquè el propietari que no es refiés del llogater estigués tranquil. Un article de la llei d'habitatge deia que, a les zones amb molta demanda, l'actitud de mantenir un habitatge buit durant un període de temps llarg podia derivar no pas en l'expropiació però sí en l'obligació de llogar-lo o vendre'l. Passa igual amb el sòl. Quan hi ha un solar edificable, al propietari se li exigeix que en uns anys edifiqui. Si no, és expropiable.

En tot cas, la llei òmnibus s'ho ha carregat. Digui'm: ¿cal un banc dolent per netejar els bancs o és l'aberració que els salva dels seus pecats?

Jo el defenso des de fa cinc anys. Depèn de com es faci pot ser una aberració, però no des de la idea que jo tinc. Si el 2007 hi hagués hagut una col·laboració i no una col·lisió d'interessos, com ja proposaven alguns bancs i caixes al Banc d'Espanya, i com vam abordar al Barcelona Meeting Point, la cosa hauria anat d'una altra manera. Els promotors havien d'entendre que el que tenien no valia el que els havia costat. Els bancs, acceptar que no podien recuperar tot allò que havien prestat i que s'havien de quedar amb uns actius amb tendència a baixar de preu. I el sector públic, entendre que havia d'aportar alguna cosa i d'ajuntar actius per tenir reserva de sòl i habitatge per promoure lloguer social. Ha faltat sinceritat -tothom estava molt pitjor del que deia- i valentia per entendre la magnitud de la tragèdia.

Se'l va criticar pel salt d'Habitatge a Habitat. Cap incompatibilitat?

Fa 34 anys que treballo. He estat a l'empresa privada abans d'anar al Govern i vaig tornar a l'empresa privada després. Es critica que els polítics s'eternitzin en els càrrecs, però tenen pocs estímuls per tornar a la seva activitat privada. Perquè també es critica que entri al món públic gent del sector privat, i que després tornin a aquest sector. Jo crec que no han de ser activitats excloents. El que cal evitar són els conflictes d'interessos: que un excàrrec públic treballi en empreses a qui ha obert expedients. I Habitat no feia habitatge social. Vaig informar-ne a Governació, que va concloure que no hi havia incompatibilitats. Molta gent no accepta càrrecs públics perquè sap que patirà en tornar al sector privat. La llei d'incompatibilitats hauria de millorar, perquè al sector públic puguin ser-hi els millors.

Entra a Habitat, que compra una empresa 4 cops més gran, al cap d'un any es declara en concurs, i al cap de dos més en surt. Un error?

L'experiència de comprar la divisió immobiliària de Ferrovial va ser la d'acompanyar el creixement d'una empresa catalana a Espanya, que en el seu dia va ser aplaudida per tothom, començant per la Generalitat. De seguida va arribar la crisi espanyola, i la mundial. Les compres de grans empreses que es feien preveien que parts de l'actiu comprat es vengués ràpidament per reduir el palanquejament. Però l'aturada creditícia ho va impedir. Era finals del 2006. Tothom sentia vertigen.

Més enllà del context, no es va negociar malament amb Ferrovial?

Els balanços ja els ha fet la direcció i la propietat d'Habitat, que va gestionar la solució als problemes amb transparència i claredat. En la solució calia cooperació entre entitats financeres i els accionistes. Va ser el concurs més gran que va sortir amb acord. I molt de pressa.

¿L'atenció a les persones és un dels grans camps de creació de llocs de treball en aquest desert?

Els nínxols d'ocupació són a l'economia verda i a l'atenció a les persones. Creixerà per les piràmides de població. I perquè la família no arriba fins on arribava per ocupar-se de l'atenció de nens de zero a tres anys, de persones amb discapacitats físiques o psíquiques, de dones que han patit maltractaments... Amb la tecnologia es pot produir més amb menys treballadors, però l'atenció a les persones requereix un tant per cent elevadíssim d'hores de feina. A més, jo no crec que s'hagi esgotat l'estat del benestar.

El nou discurs dominant és que l'estat del benestar està molt bé si te'l pots pagar. I que no podem.

En tot cas, ens l'hem pogut pagar i ens el podem pagar, perquè el tenim.

¿No l'hem pagat en part gràcies a un creixement fictici per la bombolla?

Als últims 35 anys l'estat del benestar el vam pagar perquè amb la democràcia es va instaurar un sistema fiscal progressiu. A més, Espanya va passar de 10 a 20 milions de treballadors en actiu. El salt inclou la incorporació de dones, fruit d'un canvi social, i, en els últims anys, dels immigrants. Amb la feina de tots fins i tot teníem superàvit el 2006, certament en part fictici pel monoconreu del totxo. Però totes les crisis passen. Quan tornem a la plena ocupació -reconec que no sé quan- hi haurà més recaptació fiscal i menys necessitat de subsidis d'atur. Una altra cosa és que els diners públics s'han d'utilitzar amb la màxima eficiència. L'externalització de la gestió de serveis és una via, i més en empreses d'economia social com la nostra.

¿Els clients de la cooperativa Suara són només les administracions?

El 90%. Però també tenim alguns clients privats com Càritas, que fa una gran tasca, la Fundació La Caixa o la del Barça. I estem creixent en l'atenció a persones que no passen per l'administració, que tenen, per exemple, plaça en una residència però sense concert. La idea és reduir la dependència de les administracions i tenir més recursos recurrents del sector privat, i créixer en altres àmbits d'atenció a les persones en els sectors social i sanitari, i fora de Catalunya, presentant-nos a concursos o fusionant-nos amb altres cooperatives de fora. I sempre inventant nous projectes.