Sonora ovació sobre l’escenari

BarcelonaLi agrada cantar i se sap una gran quantitat de cançons populars catalanes, espanyoles i italianes. Les porta incrustades a l’ADN des de vés a saber quan. El Josep Anton Codina és alt com un sant Pau i un té la sensació que l’espectacle, el teatre i la cançó són els que compassen els seus moviments. Quan ens trobem em pregunta per què m’agrada el teatre. Li agrada detectar els motius d’aquest verí inexplicable en aquell amb qui parla. ¿Potser llegia el Cavall Fort i anava a les matinals infantils del Romea? ¿O de petit va fer els Pastorets? ¿O senzillament un dia se li va ficar a dins i el va atrapar? Li sembla que potser és aquesta la millor de les explicacions possibles. En el seu cas els influxos són variats i bussejar per la seva memòria és recórrer la història del teatre català de l’últim mig segle.

Una història que no sempre s’explica, forjada sobre escoles, escenaris de barri, associacions amateurs i festivals que si no haguessin existit potser avui no seríem on som. Val molt la pena sentir-lo parlar durant una hora i mitja sobre l’amor a una professió que li ha marcat la vida, que ha perfilat la manera com observa, escolta i entén el món.

“Aquí els llibres tenen la paraula”, proclama mentre m’ensenya les prestatgeries que forren les seves parets. N’hi ha una amb totes les obres de teatre que ha llegit classificades per idiomes, una amb cinema i art, una altra tota dedicada a Shakespeare, potser la seva gran passió. Té unes capses plenes dels programes de mà dels muntatges que ha vist al llarg dels anys. Hi ha unes quantes vitrines habitades de records. Figures de la Commedia dell’Arte i del pessebre, titelles, putxinel·lis, un teatrí... Un sens fi de colors i d’expressivitat confosos per les parets i els racons. A Venècia, un artesà del pont de Rialto li va vendre unes figuretes precioses que feia ell mateix però, com que no s’hi guanyava la vida, va acabar passant-se a les góndoles de plàstic per als turistes. En aquesta senzilla anècdota que explica entre somriures s’hi entreveu la personalitat pròpia d’algú que també ha avançat fent tombarelles si calia i reinventant-se quan li ha tocat.

Devoció per la sarsuela

A casa volien que fos inspector d’Hisenda i va començar a estudiar professorat mercantil però aviat va adonar-se que ni de bon tros era el camí que desitjava. Entre la devoció familiar per la sarsuela i la precoç devoció per improvisar qualsevol representació de vida quotidiana fructifica molt aviat el que serà una vocació irreductible. Són l’escoltisme i els focs de camp el que acaba de forjar-la. Té paraules de record i agraïment per a mossèn Antoni Batlle, figura cabdal d’aquest aprenentatge.

La crítica teatral a Serra d’Or, un exigent encàrrec per representar l’Apocalipsi que supera amb nota, els seus primers viatges a Itàlia i sobretot el contacte amb l’Escola de Teatre Adrià Gual -decisiu focus cultural català a mitjans dels anys seixanta- li fan agafar embranzida a tota màquina. Al costat del gran Ricard Salvat treballa com a ajudant de direcció de muntatges històrics com Ronda de mort a Sinera, L’auca del senyor Esteve i La bona persona de Sezuan. Inicia també camí cap a direccions pròpies de la mà de companyies com Alpha 63 a l’Hospitalet i la Nova Companyia de Barcelona, amb l’estreta col·laboració d’un jove Ventura Pons.

Amb els seus amics Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover es capbussa en una nova aventura: fer cabaret i varietats amb gran èxit a La Cova del Drac. Es fa complicat enumerar la tirallonga de projectes teatrals en què s’involucra durant la fèrtil etapa de finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Estudis Nous de Teatre, l’Orfeó de Sants, el Centre Catòlic de Sant Feliu, el Festival de Poesia, el grup TEC, cofundador de l’Escola d’Actors de Barcelona, les companyies La Roda i La Sínia, classes a l’escola Laietània... Ho rememora amb precisió i severa exactitud de noms i dates. Esbossa rialles en recordar-se d’instants festius i muntatges que van tirar endavant perquè Déu ho va voler així, i fins i tot sap treure ferro a les experiències frustrants o un pèl insatisfactòries.

A Tarragona troba aixopluc durant uns anys una mica més complicats. Allà funda l’Escola Municipal d’Art Dramàtic i coordina diversos festivals. Retorna a Barcelona per un repte ambiciós: la codirecció del Grec del 1984 i el 1985. I després la seva entrada a l’Institut del Teatre, com a arxiver i historiador de la quantitat de material que habita al seu fons documental. Li hauria agradat ser-ne també professor. “De teatre professional no n’he fet tant com sembla”, precisa amb modèstia. Com si la resta de feina no fos tan o més important! Un té la sensació que no se li ha reconegut la trajectòria com es mereix, que les floretes i els reconeixements se’ls han endut d’altres i a ell els hi escatimen.

Fins fa pocs mesos, Josep Anton Codina encara transitava sense descans pels passadissos de l’Institut del Teatre, ensumant escenografies, escoltant assajos, intuint èxits i pronosticant aplaudiments. Mereix una sonora ovació.