Thérèse Clerc: “Les dones ens despertem el dia que abandonem el príncep”

Apassionada Llueix amb orgull cabells blancs i arrugues i, als 86 anys, és tota vitalitat. Thérèse Clerc trenca els tòpics de la vellesa i la menopausa. Fuig del discurs tradicional de la gent gran i parla sense embuts de la sexualitat a la tercera edat

Mare de quatre fills, Thérèse Clerc va renéixer el maig del 68, quan es va divorciar del seu marit després de vint anys de matrimoni. Entre noies que cremaven els sostenidors va començar la seva apassionada militància feminista. Més tard, en plena maduresa, va descobrir que la menopausa no és el final sinó el començament de la vida i de la llibertat sexual. Clerc és la fundadora de La Casa Baba Yaga, un innovador projecte de convivència per a dones de més de 65 anys, i és també la protagonista del documental Rebel menopause, que recull les experiències de les dones que hi viuen.

Per què una menopausa rebel?

La societat, si més no l’europea, que és la que conec, pensa que les dones després de la menopausa no tenim valor. A França es diu que estan afectades de mort social, i jo dic que no, que és el moment en què la dona s’allibera de la feina i de les tasques familiars. Coincideix també amb el moment en què moltes dones es divorcien. En lloc de mort social, és el moment en què tot comença, també la llibertat sexual, i ja no estàs pendent de quedar-te embarassada. En la mesura que hem estat anys cegues, sordes i mudes, quan abandonem les tasques que se’ns han adjudicat com a pròpies i, a més, deixem enrere el matrimoni, ens tornem lúcides i clarividents. I això, necessàriament, hauria d’implicar una consciència política. És com el conte de la Bella dorment, només que nosaltres ens despertem el dia que abandonem el príncep.

Per què un període com la menopausa, que afecta la meitat de la població, continua sent tabú i, fins i tot, a vegades ridiculitzat?

Aquesta societat patriarcal considera que les dones a aquesta edat ja no som desitjables i, en certa manera, som motiu de burla, quan jo tinc amigues de 70 anys boniques i desitjables. A partir del moment que ni creem ni procreem no els servim de gaire, o això pensen ells.

Diuen que la dona a partir dels 50 anys es torna invisible. Què ha de fer per ser visible?

Ser intel·ligent. Les dones som la meitat de la població i hem de dir alt i fort que existim, perquè quan es condemna la dona a la invisibilitat el que es fa, de retruc, és renunciar a la meitat de les aportacions culturals, i això en realitat és un crim per a la humanitat.

La societat és més dura amb l’envelliment físic de la dona que amb el de l’home.

És veritat que arriba un moment que les dones som menys boniques, però som més intel·ligents. Ara, en contra del que pensa la gent, la vellesa ens tracta millor a les dones que als homes. Els homes, fins que es jubilen, estan molt centrats en la seva professió, en la competició i en la virilitat. I tant la competència com la lluita professional la perden tan aviat com es jubilen, mentre que la virilitat també és qüestionable arribats a aquest punt...! Per a l’home la jubilació sí que és la mort social.

Escoltant-la, sembla que hi hagi d’haver una confrontació home-dona. També podem confluir.

És veritat, potser no tinc una mirada neutra perquè sóc feminista des de fa 40 anys. I és veritat que hi ha parelles de gent gran que viuen junts i són feliços, però també n’hi ha moltes que s’odien i es detesten. I d’això també se n’hauria de parlar. En contra de la imatge idíl·lica de la parella gran, hi ha parelles que no tenen bona vida i no tenen res a dir-se ni res a fer-se.

I encara s’ha de reivindicar el sexe a la tercera edat.

Sí! [Riu.] Visca la sexualitat! Esclar que cal reivindicar la sexualitat a la vellesa. El desig ens mou. Quan som grans, els homes es moren abans i a la comunitat on visc ens trobem entre dones. I hi ha altres pràctiques sexuals. Les dones també podem relacionar-nos sexualment entre nosaltres i no és necessàriament una sexualitat menor. És una sexualitat plena i completa, i com que també som companyes de lluita i compartim mentalitat política, això també és un fet eròtic.

Vostè viu en comunitat, a La Casa Baba Yaga, que vostè va fundar. Com sorgeix el projecte?

La meva mare va passar els últims cinc anys de la seva vida enllitada, i quan va morir em vaig posar a reflexionar sobre la meva vellesa i la meva mort. I vaig veure que estem abocats a acabar en una residència de gent gran -que em semblava una perspectiva mediocre i poc seductora- o a fer-nos grans a casa amb tot el que això comporta de solitud i mancances. I se’m va acudir fer-ho de manera col·lectiva i fundar un lloc on poguéssim estar totes juntes. També perquè jo milito en moviments feministes des del 68.

El seu feminisme coincideix amb el seu divorci.

Em vaig fer feminista després d’estar vint anys casada amb un marit que no era el que jo esperava. No em van obligar a casar-me, però el matrimoni era induït. Potser no eres conscient dels factors que et feien triar en un sentit o en un altre, però certament ho era.

Insisteix en l’alliberament a la tercera edat. No es pot fer abans?

Sí, es pot fer abans, de jove, però cal divorciar-se o, en tot cas, s’ha de ser independent econòmicament i no demanar mai diners a un home ni viure de la riquesa d’un home.

Més continguts de