Trasplantaments de cara: tornar-se a reconèixer al mirall

BarcelonaL’Òscar no podia respirar, li costava parlar i empassar, i s’alimentava i respirava artificialment. Arran d’un accident, la cara li havia quedat greument desfigurada: no tenia nas i tenia deformats el maxil·lar, els pòmuls, els llavis i la boca. De vegades, però, el que portava pitjor és que quan es mirava al mirall no es reconeixia. Després de sotmetre’s l’abril del 2010 a una intervenció quirúrgica de 24 hores pionera al món, va tornar a la vida. Li van fer un trasplantament complet de cara.

Els trasplantaments de multiteixits facials són una realitat des del 2005, quan se’n va fer un de parcial a França. Tot i així, són unes operacions excepcionals. Només se n’han fet 45 arreu del món. De fet, fins a l’any 2010, data en què es va operar l’Òscar a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, tots aquests trasplantaments havien sigut parcials. Vuit anys abans, l’any 2002, els primers treballs sobre aquestes operacions van tenir lloc a Anglaterra i als Estats Units, fins que el 2004 un equip de Cleveland dirigit per la doctora Maria Siemionow es va convertir en el primer a provar la cirurgia en cadàvers.

Arreglar l’“impossible”

Per rebre un d’aquests trasplantaments, el pacient ha de ser “inoperable” amb les tècniques de reconstrucció facial convencionals. El doctor Joan Barret, cap del servei de cirurgia plàstica i cremats de la Vall d’Hebron, i que va dirigir l’operació de l’Òscar el 2010, recorda que al principi rebien moltes “sol·licituds de gent a qui simplement no li agradava la seva cara”. A Espanya, la Vall d’Hebron és l’hospital de referència -el 2015 Barret va repetir amb èxit una operació encara més complicada-, però com passa amb qualsevol trasplantament, s’ha de tramitar un permís exprés amb l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) i l’Organització Nacional de Trasplantaments d’Espanya (ONT) perquè autoritzin l’operació.

Per engegar el procés, en qualsevol cas, cal que aparegui un donant, un pas complex, ja que s’ha de demanar a les famílies un consentiment explícit per escrit, fins i tot sense que es pugui saber encara si el rostre es podrà utilitzar.

Tot i que no hi ha una llista d’espera com a tal per a aquest tipus d’operació, Barret considera que “hi hauria prou malalts per fer entre 20 i 30 operacions cada any”. Els que troben un donant se sotmeten a l’operació acceptant els elevats riscos que comporta. “Hi ha coses pitjors que estar mort”, va assegurar el 2015 Peter Hardison, un bomber nord-americà a qui van operar després que se li cremés la cara en un incendi. Barret apunta, de fet, que morir al cap dels anys és “habitual”. “Entre el 8% i el 10% dels trasplantats d’un òrgan tenen més possibilitats de tenir un càncer”, i d’entre els 45 trasplantats de cara que hi ha hagut a tot el món, tres han mort per aquesta raó.

L’extracció del rostre s’ha de fer en menys de 6 hores perquè no es deteriori. El receptor inicia una hora abans de l’operació el tractament immunosupressor que eliminarà les seves defenses. La intervenció tampoc no es pot prolongar més de 27 hores perquè el pacient no corri perill. Si calguessin més hores s’hauria de fer en dues parts, com va passar el 2012 amb Richard Lee Norris, en què se’n van trigar 36. Després de la intervenció, d’un cost d’entre 150.000 i 200.000 euros, el pacient comença una nova vida amb un nou rostre. “Estan contents perquè veuen, simplement, una cara”, afirma el doctor. Els trasplantats hauran de prendre medicaments immunosupressors la resta de la vida i començar la rehabilitació, que pot durar fins a dos anys. Amb la rehabilitació aconseguiran fins a un 80% de la funcionalitat perduda.

Però el camí fins a l’èxit no és fàcil. Barret admet, per exemple, que es van equivocar en crear un “circ mediàtic” mostrant la cara dels pacients abans que estiguessin recuperats del tot, cosa que va provocar que es posés en dubte la utilitat de l’operació. El futur passa per la investigació, l’ús de la robòtica i la impressió de models en 3D fins a aconseguir que, algun dia, tot se solucioni amb cirurgia regenerativa. Barret confessa, mig rient, que no sap si ho veurà. Deia el mateix d’aquests trasplantaments.

El primer visionari encara espera el seu torn

El 2002 Peter Butler, doctor en cirurgia plàstica i reconstructiva, va oferir la primera aproximació sobre el perfil de pacient que podria rebre aquest trasplantament. Segons publicava a la revista mèdica britànica The Lancet, els beneficiaris havien de ser persones amb la cara desfigurada per algun traumatisme, una cremada, una malaltia neurodegenerativa o un defecte adquirit. L’article va ser la culminació d’un treball que havia iniciat el 1993 a l’Escola de Medicina de l’Hospital General de Massachusetts, i que va continuar a Anglaterra amb la creació d’un dels primers programes d’investigació clínica del món, l’any 2002.

Malgrat que va ser el primer a teoritzar i rebre el permís per dur a terme la primera operació completa l’any 2006, Butler encara no ho ha portat mai a la pràctica.