Èlia

DIA MUNDIAL PER A L’ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Violència masclista: parlen les supervivents

A Catalunya una de cada quatre dones ha patit com a mínim una agressió masclista al llarg de la seva vida. Els Mossos reben una denúncia per agressió o abusos sexuals cada sis hores

A Catalunya una de cada quatre dones ha patit com a mínim una agressió masclista al llarg de la seva vida, i els Mossos d'Esquadra reben una denúncia per agressió o abusos sexuals cada sis hores. Els jutjats de violència sobre la dona van resoldre l'any passat 24.712 procediments i en van quedar 4.288 de pendents. Tot i això, prop d'un 20% dels europeus i un 15% de les europees creuen que la violència contra les dones "sovint" la provoquen les víctimes. Aquest 25 de novembre, Dia Mundial per a l'Eliminació de la Violència Contra les Dones, donem la veu a les dones que l'han patida.

“Quan va dir que agafessin el ganivet em vaig veure morta”

Vaig néixer al Panjab, a l’Índia, però com que era la tercera filla i tothom esperava un nen em van donar en adopció al meu tiet, que no tenia cap fill. Però no era benvinguda, l’àvia fins i tot em va intentar asfixiar amb un llençol. Més tard, els padrastres van tenir dos nens, i a mi em van deixar de banda, ells eren més importants. El tiet va venir a viure en un poble de la Garrotxa, i quan tenia 15 anys, el vam seguir.

Aquí vaig estudiar l’ESO i per ser auxiliar d’infermeria, però només anava de casa a l’escola i sempre acompanyada. No feia excursions, no quedava amb amics i ni tan sols els podia saludar perquè no havia de tenir relació amb la gent d’aquí. Els caps de setmana treballava en un restaurant i entre setmana ajudava en una biblioteca, per hores, i feia de traductora en un ajuntament. La meva vida era aixecar-me a les quatre del matí per resar i fer feines de casa, estudiar, treballar i arribar rebentada a la nit a casa. Sovint ni tan sols tenia sopar.

Quan vaig acabar els estudis també vaig començar a treballar en un geriàtric però els diners se’ls quedaven ells. El padrastre em controlava el compte corrent, fins i tot va posar la hipoteca a nom meu. Em pegava i m’escorcollava l’armari per assegurar-se que no em quedava les propines del restaurant. Fins i tot m’havia pegat només per veure’m somriure a un client al restaurant.

Cap als vint anys creuen que ja és edat de casar-se, i em van buscar un noi indi que vivia a Barcelona, no tenia papers i havia de pagar uns 10.000 euros als padrastres per casar-se amb mi. Ho veia com una manera de sortir d’allà i, si no anava bé, divorciar-me i ser lliure. Quan la meva germana biològica es va casar a l’Índia, hi vaig anar per les noces i per conèixer la família del noi amb qui m’havia de casar jo, però no els vaig agradar; potser era massa moderna.

Ell va trencar el compromís, va dir que jo tenia un mòbil a la feina -era veritat, els padrastres no me’n deixaven tenir- i va mentir dient que tenia un nòvio d’amagat. La comunitat índia parlava malament de mi, i el meu padrastre no ho va acceptar, cada vegada em pegava i em controlava més. No ho podia aguantar. En vaig parlar amb una parella d’agents dels Mossos però d’entrada no em vaig atrevir a denunciar.

L’endemà vaig decidir-me però a la comissaria hi havia uns altres policies que em van dir que, com que no tenia cap marca, no em podien donar un lloc on anar. El migdia següent vaig fer la maleta i li vaig anar a dir al padrastre que marxava de casa. Em va agafar dels cabells, em van pegar ell i els seus fills i em van tapar la boca perquè no ho sentissin els veïns. Va dir als fills que agafessin el ganivet, que em mataria, i em vaig veure morta. Vaig intentar-me escapar escales amunt però em va agafar per la cama. Per sort, llavors una altra tieta va entrar a casa i els va aturar. Van decidir dur-me a la feina i allà els companys em van ajudar a denunciar-ho i em van acollir a casa.

HONOR
Segons dades de l’Unicef, al món s’han forçat a casar-se més de 700 milions de nenes. Un terç no tenien ni 15 anys. La narrativa dels matrimonis forçats construeix les nenes com una propietat del pare i la família. L’oposició es viu com una deshonra que du a l’exclusió de la nena de la família i la comunitat. Els terribles crims d’honor són una de les formes per reparar la deshonra familiar.
-Alba Alfageme, psicòloga

“Vaig haver d’anar al metge fins a set vegades”

El primer Sant Valentí em va dur a l’oficina dos quilos de bombons, un peluix de metre i mig i 24 roses. Ens havíem conegut a la feina i al cap d’un mes ja va venir a viure amb mi, la relació era molt intensa: estàvem junts les 24 hores del dia. Es desfeia en demostracions públiques d’amor i em va demanar de casar-nos molt aviat, tothom em deia que tenia molta sort.

Es posava gelós de qualsevol home que em deia “hola”, fins i tot de les meves relacions anteriors, i me’n demanava explicacions. Em vigilava el mòbil, va entrar al meu correu electrònic sense permís i em va demanar que justifiqués mails d’anys abans de conèixer-lo, però jo estava tan obnubilada que no m’adonava que cada vegada em controlava més. Vaig deixar d’anar a prendre res amb els companys de feina després de treballar perquè el primer cop que ho vaig fer tenia més de vint trucades i missatges dient-me que estava amb un altre. També em controlava la roba: no podia posar-me un vestit a l’estiu, ni escot. Tot això va ser progressiu però al cap d’un any ja no quedava amb ningú: ni amics, ni companys de feina, ni família.

En canvi, em deia egoista i criticava que no em sacrifiqués per ell. Amb l’excusa que abans lligava molt, reclamava que al llit em comportés com una actriu porno. Em demanava que fes coses que em feien fàstic i mal. Si era consensuat perdia la gràcia, li encantava humiliar-me i sentir-se poderós. Vaig haver d’anar al metge, en diferents hospitals i CAPs, fins a set vegades. Ell entrava a la consulta amb mi.

Em van diagnosticar vaginisme: quan se m’acostava amb intencions sexuals els meus músculs es tensaven de tal manera que no podia continuar. Li era igual, em forçava; o jo acabava cedint perquè tot fos més ràpid. Una vegada que m’havia pres un relaxant muscular em vaig despertar mentre em penetrava. Sovint acabava sagnant al llit, plorant, i ell marxant enfadat a masturbar-se.

No em vaig adonar que em maltractava fins que, després de separar-nos, vaig començar una teràpia psicològica per aconseguir trencar la dependència emocional. Tot i això al cap d’un temps vam tornar. Un dia, tres mesos més tard, em vaig empassar totes les pastilles que vaig trobar a casa i em vaig intentar tallar les venes, però com que no me’n vaig sortir vaig anar a l’estació per llançar-me a la via. Per sort, les pastilles van fer efecte i em vaig quedar inconscient abans. Em vaig despertar a l’hospital i des d’aleshores no ens hem tornat a veure.

VINCLES
El 80% de les agressions sexuals les cometen persones de l’entorn de la supervivent. Sovint l’agressor amenaça, imposa un secretisme aniquilador i construeix una narrativa que, a sobre, pretén culpar la víctima del que ha viscut. L’existència d’un vincle afectiu amb l’agressor afegeix por, confusió i incomprensió a l’abús. I és que no ens han preparat per assumir que les persones en qui confiem poden ser les mateixes que ens agredeixen.
-A. Alfageme.

“Aquell moment el recordo, em vaig quedar congelada i no em podia moure”

Celebràvem l’aniversari d’una amiga, vam anar amb un grup a una discoteca de Barcelona i allà em van agredir. Va ser la tardor de l’any passat -llavors jo tenia 20 anys-, era un dissabte com qualsevol altre, i al principi vam estar ballant i rient, de festa. A partir de les tres la gent del grup va començar a marxar i cap a les quatre ens vam quedar soles una amiga i jo. En un moment que vam anar les dues a la barra a demanar em vaig adonar que no duia prou diners i un home que era allà al costat ens va oferir un combinat. No havia vist com l’havien servit.

Ens el vam beure entre les dues i, pensant-hi després, ens hem adonat que hi devia haver alguna cosa al got. A partir d’aquest moment només recordo flaixos, tinc llacunes, i no era ben bé jo. Abans no anàvem begudes i de cop no em trobava bé, la meva amiga també recorda que es va posar a ballar fora de si.

Em vaig quedar a la barra seguint la conversa al noi que ens havia convidat fins que vaig veure que no tenia el moneder enlloc. Vaig avisar l’amiga però no el vam trobar i l’hi vaig dir a un vigilant, un home amb una samarreta negra i un auricular a l’orella. Estava molt nerviosa, ho tenia tot allà, i no em trobava bé. Em va demanar que m’esperés, va marxar un moment i en tornar em va fer pujar al pis de dalt.

No pensava amb claredat i ell ho devia notar; no puc dir exactament els passos que vaig fer perquè ni ho recordo. Però vam pujar i em va fer entrar en uns lavabos, jo llavors ni tan sols em vaig adonar que eren uns lavabos. Em va agredir allà; del tot. Em va empènyer contra la paret i em va violar. Aquell moment sí que el recordo, va ser com una galleda d’aigua freda; em vaig quedar congelada, no em podia moure de por. Em va violar i se’n va anar, em va deixar allà.

No va interaccionar amb mi de cap manera que m’ho fes preveure, no m’ho esperava. Després vaig sortir com vaig poder, vaig buscar l’amiga i li vaig dir que marxéssim, devien ser les cinc. A fora, anant cap a casa vaig començar a plorar sense poder parar i l’hi vaig explicar tot. Encara ni tan sols entenia del tot què havia passat, no m’ho podia creure. No va ser fins l’endemà, quan ho vaig explicar per telèfon a una entitat d’ajuda a víctimes, que me’n vaig adonar.

POR
La por de les dones ha limitat i limita la nostra llibertat. El 54% de les europees afirmen que han evitat certs llocs perquè temien patir-hi violència sexual. Aquesta por no és atzarosa sinó que esdevé un instrument del masclisme per perpetuar un sistema de control que limita el lliure moviment de les dones i, alhora, la idea que són vulnerables i s’han de protegir.
-A. Alfageme

“Sentia tristesa, ràbia i impotència”

Quan vaig entrar al restaurant no tenia gaire experiència en aquest sector però la feina m’agradava i mai, mai, em van cridar l’atenció per res. El director m’havia dit que em faria un contracte indefinit, però no ho va complir, perquè vaig parlar massa.

Fa tres mesos, un dia, quan faltava poc per tancar, va passar un company amb qui tenia molt bona relació. El vaig abraçar, com fèiem sovint. Però llavors -en un espai on només cabien dues persones- va venir el cap de cuina i es va afegir a l’abraçada, per darrere meu, refregant tot el seu cos contra el meu i empenyent-me, simulant l’acte sexual. Quan l’hi vaig retreure em va humiliar agafant-me la cara amb les mans i dient-me que no passava res, que era una broma. Al cap de tres dies un cuiner que ja té antecedents de dir coses a les noies va passar pel passadís estret de la barra de la cuina quan hi érem jo i una altra i em va empènyer amb el cos, també refregant-se del tot.

Sentia tristesa, ràbia i impotència i vaig sortir a fora a plorar. Em van venir a preguntar què passava i vaig explicar els dos casos a dos encarregats, que van assegurar que prendrien mesures. Però no em van dir res més i fins al cap de dos mesos no vaig poder parlar amb el director, que ni havia parlat amb ells. Va resultar que gairebé no sabia res, o això va dir, i vaig demanar-li quines mesures prendrien. No m’ho va aclarir. Al final, després d’una reunió on em van convocar amb els dos cuiners, el director i cinc caps, em van dir que era una exagerada. Ja no em van renovar el contracte.

IMPUNITAT
Segons l’enquesta de l’Agència Europea dels Drets Fonamentals (FRA), més del 50% de dones han patit assetjament sexual a la feina. La major part de casos es resolen de manera interna, recobrint d’impunitat els assetjadors, minimitzant els fets i categoritzant-los de conflictes interpersonals. En bona part de les ocasions s’acomiada l’assetjada, o ella mateixa demana un canvi de destí davant l’immobilisme de la direcció.
-A. Alfageme

Visibilitzant l'assetjament sexual
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT